Han passat ja 45 anys des de que Tommie Smith i John Carlos van
aixecar els punys a les olimpíades de Mèxic de 1968 però, malgrat tot
aquest temps, continua sent una de les imatges polítiques amb més
força de la història. Aquella acció, tot i que ho podia semblar, no va ser el rampell d’un moment d’espontaneïtat, sinó el
fruit d’una organització i una lluita prèvies contra el racisme imperant als Estats Units.
La història de la relació entre la lluita contra el racisme i
l’esport ve de llarg als EUA. De fet, l’acció que van dur a terme
Smith i Carlos el dimecres 16 d’octubre de 1968 només va ser una
conseqüència natural de tot el que estava passant als EUA durant
aquella època. Les persones negres dels EUA estaven duent a terme
una llarga i dura lluita contra la discriminació i el racisme en
àrees com l’educació, l’habitatge, les condicions de treball, el
dret a vot, etc. Només era qüestió de temps que tot això es
traslladés a l’esport i, en concret, a l’atletisme.
Per altra banda, durant l’any 1968 el món estava en constant convulsió. L’ofensiva
del Tet a Vietnam per part de l’exèrcit vietnamita, els tancs
soviètics esclafant la primavera de Praga contra la dictadura
estalinista, l’assassinat de Martin Luther King a Memphis quan
donava suport a la vaga indefinida de més de 1.200 escombriaires,
el naixement del Partit de les Panteres Negres o la vaga general
més massiva de la història al maig del 68 francès són alguns dels
fets més destacats.
L’OPHR
La tardor del 1967 els atletes negres dels EUA es van unir al
voltant de l’Olympic Project for Human Rights (OPHR) per
organitzar el que havia de ser el boicot als Jocs Olímpics (JJOO)
de Mèxic 68. De fet, Tommie Smith i un altre atleta, Lee Evans,
corredor de 400 metres llisos i guanyador de dues medalles d’or a Mèxic
68, van ser alguns dels seus primers
portaveus. L’OPHR va estar fortament influenciada per la lluita
pels drets civils i tenia com a principal objectiu mostrar al món
com els EUA venien una mentida al món a través dels seus atletes.
Però, com passa moltes vegades l’OPHR va començar per raons molt
més bàsiques. Al llibre de Robert Lipsyte “Sport World: An
American Dreamland”, Lee Evans
explica que no va ser fins l’any 1967, “ningú ens volia llogar una
casa
a prop de la universitat”, que es va decidir fer alguna cosa.
Evans i uns quants atletes més van convocar una reunió: “Així és com vam
començar. Vam decidir organitzar
l’OPHR”.
Al llibre de l’historiador Douglas Hartmann “Race, Culture and the
Revolt of the Black Athlet: The 1968 Olympic Protest and Their
Aftermath”, el mateix Smith explica que, per a ell, tot va començara les
classes de la universitat: “Vaig anar a unes classes sobre lideratge
negre i vaig començar a qüestionar-me coses”. El manifest fundacional de
l’OPHR deia: “No hem de permetre que aquest país (…) utilitzi alguns
negres per ensenyar al món el progrés que s’ha fet per solucionar els
problemes racials quan l’opressió dels afroamericans és més gran que
mai”.
L’OPHR tenia sis demandes clares: que se li tornés el títol de
campió del món de pesos pesats de boxa a Mohammed Alí; destituir
Avery Brundage com a president del Comitè Olímpic Internacional;
prohibir als règims d’apartheid de Sud-Àfrica i Rhodèsia la
participació als JJOO i altres competicions; boicotejar el New
York Athletic Club; que es contractessin més entrenadors negres i
la completa i total desagregació del New York Athletic Club.
Cal recordar que Brundage era membre del Comitè Olímpic dels EUA
durant els JJOO del 1936 a Berlín, sota el règim nazi, i que va
ser un dels principals defensors d’aquests jocs, fent una crida en
contra del seu boicot i alabant les virtuts de Hitler.
Boicot o no boicot
Durant un primer moment l’OPHR i els seus membres van fer una
crida a boicotejar els JJOO de Mèxic. El mateix Tommie Smith va
escriure un article per la revista Sports, sota el títol “Per què els
negres han de fer boicot”, on deia: “Jo no soc un militant. Soc un
extremista només quan es tracta de lluitar pels meus drets com a ésser
humà (…) He dit que donaria el meu braç dret per una medalla d’or als
Jocs però no donaré la meva dignitat personal”.
El debat dins el món de
l’atletisme, i concretament dins l’atletisme negre, va ser molt
fort, es va estendre per tot el país i a tots els àmbits. Fins i
tot Martin Luther King es va posicionar a favor del boicot i li va donar
el seu suport absolut, ja que considerava que era “una protesta contra
el racisme i les injustícies”. King ho tenia molt clar: “La llibertat
sempre ha demanat sacrificis i aquests homes han tingut el coratge de
plantar-se i fer aquest sacrifici”.
Molts atletes s’havien preparat tota la seva vida per aquell
moment i era difícil demanar que es quedessin a casa a veure els
JJOO per la televisió. Però el 4 d’abril de 1968, Martín Luther
King va ser assassinat a Menphis, Tennessee, quan donava suport a la
vaga indefinida de més de 1200 escombriaires. Allò va fer que alguns
dels atletes que no pensaven fer boicot es plantegessin fer-ne. El
llibre de Hartmann recull una mostra dels debats que es van produir
aleshores. Ralph Boston era un dels atletes més importants però després
de l’assassinat de King deia: “Per primera vegada, tinc la sensació que
tinc una bona raó per fer boicot”. Boston considerava que, si anava a
Mèxic, estaria representant “gent com la que ha matat el Dr. King”.
Però, a la vegada, si no hi anava, “un altre guanyarà la medalla i
tampoc no s’haurà aconseguit res”. Finalment, després d’una votació
entre tots els atletes negres, la majoria van decidir que
malgrat que donaven suport a les demandes de l’OPHR anirien a
Mèxic.
El 2 de octubre, deu dies abans que comencessin els Jocs,
seguint l’impuls de les revoltes que es donaven per tot el món, el Consejo
Nacional de Huelga, que coordinava un potent moviment estudiantil
i de docents contra la política educativa del govern mexicà, va
convocar una manifestació a la Plaza de las Tres Culturas de
Tlatelolco. L’estat mexicà va reprimir les protestes estudiantils
amb la matança de centenars de persones, per a més tard batejar
cínicament l’olimpíada com “els jocs de la pau”.
La repressió va servir per esclafar el moviment estudiantil, però
alhora va servir per donar un toc d’atenció a aquelles persones
que pretenien convertir les Olimpíades en un espai on fer la seva proclama
política.
Símbols i guants de cuir
medalla d’or i va establir un nou rècord mundial; Carlos va quedar
tercer i va guanyar la medalla de bronze, mentre el segon vas ser
Peter Norman, un atleta australià.
La bandera americana s’hissava i sonava l’himne dels EUA. Va ser
llavors quan abaixant el cap, els dos atletes van aixecar el puny
deixant per la història una de les imatges de rebeŀlió més
potents. Cada un d’ells amb un guant de cuir negre. Però a la
famosa imatge hi havia molts més símbols que els guants i els
punys aixecats.
Ni Tommie Smith ni John Carlos portaven sabates, per protestar
per la pobresa que patien els negres als EUA. John Carlos portava
collarets, per protestar contra els linxaments de negres. I com es
pot veure a la foto també portaven les insígnies de l’OPHR al
xandall. A més, si mirem bé la fotografia, veiem que Smith i
Norman porten el xandall cordat, per`Carlos el duu descordat, un
incompliment de les normes olímpiques. A sota hi portava una samarreta
totalment negra per tapar el logo dels EUA. Carlos explica al llibre de
Dave Zirin “The John Carlos Story: The Sports Moment That Changed the
World”: Amb això volia representar la gent treballadora, tant negra com
blanca: aquella gent que mai no surt enlloc i a la qual mai no se li
reconeix la seva contribució a la societat”.
Poques hores després Smith i Carlos eren expulsats de la Villa
Olímpica. Va ser el propi Avery Brundage el que va fer tot el
possible per expulsar-los dels Jocs. El mateix Brundage que no va tenir cap problema en les
salutacions nazis a les Olimpíades de Berlin, es va oposar
a la salutació del Black Power. La raó, segons deia
el Comitè Olímpic, era que la salutació nazi era a l’època la
salutació nacional alemanya. En canvi el puny tancat no pertanyia
a cap nació.
La història de l’australià Peter Norman mereix un esment a part. Al documental Salute,
dirigit pel seu nebot Matt Norman el 2008, s’explica la història
d’aquest corredor. Norman, que va decidir pujar al podi amb la insignia
de l’OPHR com a mostra de solidaritat, acció que
li duria molts problemes en la seva carrera esportiva, va ser el
que va proposar als altres dos atletes que compartissin els guants, ja
que Carlos s’havia deixat els seus a la Vila Olímpica. Aquest és el
motiu pel qual Smith aixeca el puny dret i Carlos l’esquerre. que es va
assabentar
del que volien fer els atletes negres just abans de sortir, els hi
va demanar una de les insígnies per portar-la ell també.
Quan Norman va tornar al seu país va ser fortament criticat per les
autoritats olímpiques australianes. Tot i ser el guanyador de la medalla
de plata dels 400 metres llisos a Mèxic 68, no va ser convocat a les
olimpíades de Munic de l’any 72. Norman va morir l’octubre de 2006 d’un
atac de cor i amb problemes amb l’alcohol. A dia d’avui, encara té el
rècord australià dels 200 metres, amb una marca de 20’06”.
El preu que cal pagar
Malgrat que molts cops s’ha dit que se’ls hi van retirar les
medalles als atletes, no va ser així. Però van passar coses molt pitjors.
Los Angeles Times va acusar Smith i Carlos de fer “una salutació
nazi” i la revista Time va dir que allò era “fastigós i lleig”.
Però Carlos i Smith tenien molt clar el que havien fet. El propi
Carlos va estar amb Martin Luther King deu dies abans de que
l’assassinessin, a l’abril del mateix any. Al llibre “What’s My Name, Fool?” explica que King li va comentar que
havia rebut una carta amb una bala a dins: “Recordo mirar-lo als
ulls per veure si tenia por, i no vaig veure cap mena de por. No
tenia por”. Allò, assegura Carlos, va fer canviar la seva manera de
veure les coses: “Mai més tindria por dels meus oponents, només
amor per la gent per la que lluito”.
Les amenaces de mort havien estat una constant abans i durant els
Jocs, cosa que també es reflecteix en la imatge. Al llibre de Dave Zirin,
John Carlos explica que, mentre Smith aixeca el braç totalment recte amb
el puny alçat, el seu està lleugerament doblegat. Segons Carlos, ho va
fer perquè es volia assegurar que, en cas que algú els volgués fer
baixar del podi, estaria preparat per evitar-ho.
Carlos també explica que mentre aixecaven el puny, l’estadi es va quedar totalment en
silenci. Més de 50.000 persones es van quedar de cop callades.
Quan va començar a sonar l’himne, els van començar a esbroncar.
Carlos i Smith expliquen que durant l’himne tenien por, degut a
les amenaces de mort, que algú els disparés. Quan van baixar del
pòdium i es dirigien cap als vestuaris l’esbroncada encara era
pitjor i la gent els hi va començar a tirar coses i alguns
cridaven: “Negres, torneu a l’Àfrica!”. Des d’aquell moment la
vida dels dos joves atletes estadounidencs, i de l’australià,
canviaria per a sempre.
Els problemes i la pressió que van patir els tres atletes després
d’aquell 16 d’octubre van tenir conseqüències molt grans per a les
seves vides i les de les seves famílies. Carlos, que tenia quatre
fills, va tenir moltes dificultats per trobar feina quan va tornar:
“Algunes nits havia de trencar alguns mobles per fer foc enmig de
l’habitació i poder escalfar-nos una mica. El 1977 la dona de John
Carlos es suïcidava. Segons el propi Carlos, la falta de suport
amb la que es va trobar arran de tota la pressió que va comportar
l’acció del seu marit, la va portar a la depressió i al suïcidi.
Després de molts anys sense mostrar cap mena de reconeixement, es ca
col·locar una estàtua en memòria dels dos atletes a la Universitat de
San José State, pagada, això sí, amb el que avui en diríem un crowfunding popular. El 2010 Smith va haver de posar la seva medalla a subhasta per aconseguir diners.
Però malgrat tot, cap dels tres atletes es va penedir mai del que
van fer. La imatge, 45 anys després, continua sent un símbol de
llibertat i de lluita pels drets civils i contra el racisme, però també per canviar el
món sencer.
* Un article de Manel Ros publicat al número 334 del setmanari Directa.
