Rodamón, transeünt o vagabund, son paraules que tradicionalment
s’utilitzaven, i encara s’utilitzen, per fer referència a les persones
que no tenen un lloc de residència i que passen gran part del seu temps
al carrer. Aquesta terminologia, sovint utilitzada de manera despectiva,
traça una línia divisòria entre la gent amb una vida “normalitzada” i
les persones que van d’un recurs social a un altre sense accedir a cap
de les dues vies essencials per a construir un estil de vida acceptat i
coherent amb la societat majoritària: una ocupació i, sobretot, un
habitatge. La línia que separa la gent sense llar del conjunt de la
ciutadania és una frontera imaginària feta de prejudicis i fonamentada
en la idea que quedar-se al carrer és impossible per una “persona
normal”, i que el que hi va a parar té problemes amb l’alcohol, les
drogues o ha portat una mala vida.
Més enllà de les etiquetes
Cal apropar-se a la realitat quotidiana de qui pateix el carrer amb
ganes de veure més enllà de les idees preconcebudes per descobrir la
diversitat que s’amaga darrera de les etiquetes. Els camins que han
seguit les persones sense llar per arribar a la situació en que es
troben són molt diversos. I viure al carrer és alhora una conseqüència
de l’exclusió social però també n’és causa.
No es tracta només de no tenir un lloc per dormir. Viure sense llar
significa no disposar d’un espai on guardar les pròpies pertinences, on
desenvolupar les relacions personals i íntimes, on descansar amb certa
sensació de seguretat. És viure amb una sensació constant de
provisionalitat, sense generar relacions socials estables, sense
rutines, sense adreça i amb molt poques possibilitats de reconstruir una
xarxa de suport i de solidaritat.
Una realitat agreujada per la crisi
La barrera imaginària entre la població “normalitzada” i les persones
sense llar ha facilitat que tradicionalment es desvinculés el
sensellarisme dels problemes d’accés a l’habitatge. A la societat de
l’abundància i del crèdit era difícil transmetre que s’estava produint
una extensió dels riscos davant de les situacions de pobresa i, per
descomptat, era gairebé impossible que la “ciutadania de bé” acceptés la
idea de que el risc de quedar-se sense llar s’estava estenent a capes
cada cop més àmplies de la població. L’explosió de la crisi de les
hipoteques i la successió d’execucions hipotecàries i desnonaments ha
trencat amb la sensació d’invulnerabilitat davant l’exclusió residencial
de bona part de l’opinió pública.
La situació encarnada per les persones que pernocten a l’espai públic
requereix la fallida de molts més elements de protecció social que el
propi accés a l’habitatge i és cert que una família que pateix un
desnonament no té perquè esdevenir sense llar de manera immediata, però
l’empobriment generalitzat de la població i les tensions socials que
s’acumulen a les llars i les xarxes familiars i de suport, estan
contribuint a un increment constant de les persones que necessiten ajuda
per no trobar-se dormint en un portal o en un caixer automàtic.
L’exclusió de l’habitatge no és un fenomen nou ni té el seu origen en
l’anomenada “crisi de les hipoteques”. A Catalunya, l’accés a
l’habitatge va esdevenir un privilegi fora de l’abast d’una part
important de la població molt abans de l’esclat de la crisi. L’any 2006,
el relator especial de les Nacions Unides sobre el Dret a un Habitatge
Adequat, Miloon Kothari, va visitar l’Espanyol i va emetre un informe en
el que arribava a la conclusió que el dreta a l’habitatge havia estat
vulnerat sistemàticament amb la col·laboració i connivència de les
Administracions Públiques. Com expliquen Ada Colau i Adrià Alemany a
Vides Hipotecades, l’informe del relator denunciava de forma explícita
la mercantilització extrema a la que s’havia sotmès el parc d’habitatge
estatal.
Sense habitatge digne
Un accés al crèdit hipotecari extremadament fàcil i unes polítiques
públiques (com l’aplicació de la “Ley de Arrendamientos Urbanos”) que
potenciaven el mercat d’habitatges de compra i convertien el lloguer en
una opció insegura i poc rentable generava rellevants problemes d’accés.
Les capes de població amb menys ingressos no podien plantejar-se fer
front a les exigències d’una hipoteca per moltes facilitats que
oferissin les entitats bancàries. Entre aquests grups socials estaven
molts i moltes joves que ja patien en la seva pròpia trajectòria
personal el deteriorament de les condicions laborals i persones adultes
amb itineraris laborals inestables o en situacions de desocupació
recurrents. Entre aquests segons, les dificultats per estabilitzar la
seva situació residencial s’afegia a altres factors d’exclusió social i
incrementava el risc de trobar-se sense llar. Si al 1997, les llars que
contreien un deute hipotecari dedicaven un 37,6% dels seus ingressos a
satisfer les quotes de la hipoteca, el 2007 la proporció s’havia
incrementat al 51,2%
L’any 2008, l’informe “Itineraris i factors d’exclusio social”,
impulsat per la Síndica de Greuges de Barcelona va analitzar les
trajectòries personals cap a l’exclusió social de més de 300 persones de
ciutat. La investigació evidenciava que les persones que patien formes
severes d’exclusió social s’havien trobat constants barreres per a
l’accés a un habitatge digne durant la seva vida degut a la seva escasa
capacitat financera i a no disposar de suport o de patrimoni familiar
per accedir a una propietat immobiliària. Si la pobresa pot portar a una
persona a no accedir a un habitatge, no poder tenir una llar en
condicions pot condemnar-la a l’exclusió més severa.
Un 50% més de persones sense sostre
Segons l’informe publicat a finals de juny per la Xarxa d’Atenció a
les Persones Sense Llar de Barcelona, la nit de l’11 al 12 de març de
2013 s’estima que dormien als carrers de la ciutat unes 870 persones, un
47% més que l’any 2008. En assentaments i estructures precàries, el que
en altres temps havíem anomenat barraques, l’estimació era de 595
persones, bona part de les quals sobreviuen en naus industrials
abandonades del Poblenou, recuperant i venent ferralla. En els recursos
de les entitats socials i de l’Ajuntament dormiren aquella nit 1.468
persones, un 23% més que el 12 de març de 2008.
Per fer front a aquest increment, les entitats socials i l’Ajuntament
han incrementat les places disponibles en recursos residencials. A
nivell municipal, a més, existeix una xarxa d’atenció que aposta per la
qualitat i per la diversitat de modalitats d’atenció a les persones
sense llar. Però l’exclusió residencial és un problema que requereix
intervencions que superen l’àmbit municipal. Si bé el nostre sistema de
serveis socials deixa en mans de l’administració municipal gairebé totes
les competències en matèria de serveis a les persones, les polítiques
d’atenció a les persones sense llar sobrepassen molts cops l’àmbit
administratiu i geogràfic municipal. Factors clau per comprendre les
situacions d’exclusió que viuen les persones sense llar es troben en les
polítiques migratòries, el disseny de les prestacions no contributives
de la seguretat social, els serveis sanitaris, o la regulació del mercat
de l’habitatge.
Una realitat amb cares noves
Les anomenades “polítiques d’austeritat” i la conseqüent retirada o
reducció d’ajudes i subsidis a la població més vulnerable, la rèmora
d’unes nefastes polítiques d’habitatge i una recessió a la que encara
queda molt recorregut per davant, fan preveure un constant fluxe de
noves persones que s’hauran d’enfrontar al sensellarisme. Al mateix
temps, les perspectives de sortida del sensellarisme i l’exclusió es
compliquen sense accés a rendes del treball i sense ajudes ni rendes
mínimes.
En la trajectòria cap a la situació de sense llar cada cop prenen més
importància els problemes econòmics i la incapacitat de fer front al
pagament de l’habitatge. Aquest fet i les experiències europees
recomanen repensar el plantejament dels processos d’inclusió social. La
realitat diversa de les persones sense llar requereix diversitat en les
aproximacions socials i educatives. Quan la necessitat més important
d’una persona és l’habitatge, s’han de cercar mecanismes que posin per
davant d’altres intervencions facilitar-li un lloc per viure i per
reconstruir la seva vida social amb uns mínims de privacitat i
autonomia.
* Albert Sales i Campos. Professor de Sociologia i de Criminologia
a la UPF i la UdG. Publicat originalment al Setmanari La Directa,
número 324.
