“L’humor es un antídot contra l’estafa de la crisi, quan provoques que la gent se’n rigui dels culpables i dels còmplices això significa que entre tots els hi estem perdent el respecte”
“Missatge i autenticitat són vitals per a mi”
Després de pasar per diversos estils i grups, al 2009 Cristóbal Karrillo es va professionalitzar com a “cantaor” flamenc. Més endavant va fundar grups com “Calle Calvario” o “Uleré”. Viu a Tarragona.
– Quin és el repertori musical de les teves actuacions?
Quan toco en solitari, normalment porto molts “pasodobles”, ja que és un estil amb el qual em sento molt còmode. També faig alguna cosa de flamenc, o fusió flamenca, combinant versions amb composicions pròpies. Després estan les bandes… amb “Uleré” fem fusió amb lletres poètiques filosòfiques, però sempre s’hi cola alguna cançó protesta. Faig cançó flamenca poètica-filosòfica-protesta; és com si Roberto Iniesta fos flamenc i no fos un poeta tan bo.
– Cantes molts “pasodobles”, podries explicar-nos què són i d’on venen?
El “pasodobles” és un del estils que tenen al repertori les comparses o “chirigotes” (fan presentació, pasodoble, cuplet i popurrí). Venen de Cadis i tenen la particularitat de no tenir “estribillo”, és tot lletra i missatge amb l’objectiu d’emocionar. És un estil que, com moltes altres músiques, s’ha desvirtuat en fer-se comercial; amb “hits” com “Paquito chocolatero” o “Que viva España” es van carregar la imatge d’una música plena de sentiment i amb una lírica de primeríssima qualitat. Cal destacar que des de l’època Punk, és el corrent de música protesta més gran de la Península.
– A nivell literari, les lletres són efectivament de molta qualitat i riques en vocabulari popular. Qui són els autors?
Els autors que versiono són auténtics poetes. A Cadis i Andalusia tothom els coneix: Juan Carlos Aragón, Martínez Ares, Vera Luque, Kike Remolinos, entre altres. Els que jo versiono són els més durs a l´hora de fer una lletra de crítica social. Són els meus mestres dintre de l’estil del “pasodoble”; els he copiat tot el que he pogut i ara intento composar sense que es noti massa.
– A mes dels pasodobles de Cadis, quines son les teves altres influencies musicals?
Parlant de flamenc, a part dels mestres antics com Manuel Torres o Antonio Mairena, m’han influenciat més els que més han trencat les normes: Paco de Lucía i Camarón per revolucionaris, Enrique Morente per innovador, Lole y Manuel per la poesia, Pata Negra per la fusió, El Cabrero per la rebel·lia. Líricament tinc molta influencia d’Extremoduro i de Joaquin Sabina. Dins del moviment del flamenc fusió m’agraden Los Delincuentes, Ojos de Brujo, Mártires del compás, Calima, Bebe, El Bicho, D’Callaos etc. I com a casos aïllats, sóc molt fan d’Atahualpa Yupanqui, per la sinceritat i la puresa, i d’Albert Pla, que em sembla el personatge més auntèntic i punk del panorama musical. Missatge i autenticitat són vitals per a mi.
– A nivell polític, les lletres són absolutament implacables amb els poderosos i fins i tot carreguen sense complexos contra la monarquia o les forces d’ordre públic. T’atreviries a posar-nos-en alguns exemples? D’on sorgeix aquesta actitud tan lliure?
“Cayetano Martinez de Irujo y Fitz-James Stuart, con toda la cara de una cacatúa, salió en la tele vestido de pijo hablando de trabajo, Cayetano te quieres ir al carajo, tu qué sabes lo que es el trabajo… Si alguna vez en tus manos de conde has tenido callos, será de contar dinero o de andar todo el día montando a caballo…”.
Podria dir-se que són lletres Punk. Aquesta actitud és fruit de que durant el Franquisme, el carnaval era una via per expressar-se sense tanta censura. Els autors esmolaven els llapissos i atacaven amb la ironía. L’esperit ha sobreviscut fins als nostres dies.
– La teva interpretació de les cançons és plena de força, desinvoltura i alegria; és l’humor un bon antídot contra la crisi?
L’humor es un antídot contra l’estafa de la crisi, quan provoques que la gent se’n rigui dels culpables i dels còmplices això significa que entre tots els hi estem perdent el respecte (encara més). D’altra banda, una altra manera de lluitar és emocionar la gent, quan això passa s’obre un canal pel qual la idea que vols transmetre es fica dins. Una de les meves tasques es conscienciar.
– Habitualment associem les “chirigotas” amb els carnavals de Cadis i altres llocs d’Andalusia i de Canàries i menys amb la resta de les zones de l’Estat espanyol; quina és la teva experiència, per exemple, per les terres de parla catalana? Quina vitalitat a nivell de compositors, d’intèrprets o de públic has constatat?
A Tarragona, per exemple, hi ha des de fa tres anys la “Xirigota de Tarragona” de la qual vaig formar part i que porta molt bon camí. La popularitat ha crescut gràcies a Internet; cada vegada mes gent sap de què va la historia i sap que hi ha humor, però també que es una font de cultura i de lluita. Jo he robat aquest esperit per a repartir-lo durant tot l’any.
– Quins son els pros i els contres de dedicar-te a la música?
El factor més negatiu d’aquesta professió és l’economia. Qui es vol dedicar a la música s’ha de “pluriemplear”: tenir diferents tipus d’actuacions per oferir, amb diferents grups o en solitari, oferir classes de guitarra, tocar al carrer (quan et deixen…) etc. Ens sentim desemparats: no ens fan contractes, no cotitzem… som uns exclosos. D’altra banda lo millor que té no és només el fet de dedicar-te al que t’agrada, sinó dedicar-te a alguna cosa que estimes. Aquí prenen sentit tots els altres sacrificis. Molts dels meus companys no veuen una altra manera de viure, per negra que pinti la cosa. Sentir que connectes amb els altres músics i amb el públic és una sensació adictiva, espiritual, pura; és com una droga. També es molt gratificant sentir-te útil per a la societat, sentir que el que fas aporta un granet d’arena.
– Quins projectes tens per al futur?
La meva prioritat es aixecar el grup “Uleré”. És un grup amb molta llibertat i una fusió autèntica, perquè cadascú som d’un lloc diferent: Bulgària, Brasil, Barcelona, Málaga… Ara estem preparant el segon treball d’estudi i espero que ens porti a conèixer món. D’altra banda m’estimo molt cantar “pasodobles de combat” en solitari. Col·laboro sempre que puc per causes com el 15M o Paraules per la Pau. Jo soc feliç sempre que estigui tocant, i si puc fer-ho en moltes ciutats millor, i si vaig amb la meva moto i amb la guitarra al darrera… aquest soc jo.
* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al núm. 149 de la revista Catalunya
