“La política cultural convergent de les dues darreres legislatures ha avortat, per motius ideològics, la majoria d’iniciatives culturals”“Hem de contemplar la cultura com una inversió, no com una subvenció a fons perdut”
Com diu P. Percerisas, des de l’acabament dels anys setanta fins a l’actualitat, Francesc Vidal ha desenvolupat una actitud artística d’agitació mitjançant l’edició gràfica de publicacions, revistes, propostes d’art postal, exposicions i programacions culturals de caràcter experimental, plantejades com a alternatives a la cultura oficial o al dirigisme cultural, des d’un centre local i perifèric com és la ciutat de Reus.
– Com va ser el teu pas d’artista visual a programador d’esdeveniments?
S’ha desenvolupat de manera paral·lela, per necessitat, per supervivència, en comprovar que ni el marc ni els mecanismes establerts pel sistema artístic, cultural, social i econòmic es corresponien amb les necessitats reals dels creadors en general i amb les meves en particular.
El meu plantejament inicial, a manca d’informació escaient sobre la situació real de l’escena social i artística d’aquest país, es basava en un seguit de tòpics. En adonar-me, a poc a poc, que no s’acomplien les expectatives, veig que el procés és molt més complex i difícil; la receptivitat social, mínima; les infraestructures al servei dels artistes, insuficients, i les iniciatives, l’interès i el capital públic i privat dedicat a l’art actual, molt poc. Aleshores, aquest plantejament es redirecciona i se n’amplien les funcions i els objectius, intentant aconseguir el màxim nivell de control, d’autogestió i d’independència de tot el procés creatiu.
– Parlem d’alguns dels teus projectes; per exemple, dels recordats Fills Putatius de Miró?
Aquesta és una sèrie de 33 postals impreses a una tinta sobre paper que s’enviaven per correu postal a persones i estaments, bàsicament de l’àmbit cultural català. Contenien unes sentències satíriques, crítiques o reivindicatives, i va rebre tota classe de respostes, de les més entusiastes a les més crítiques i fins i tot a la censura de diverses institucions. Posteriorment es van exposar sota el nom de Consells, advertències, amenaces… i una venjança. La incidència que va tenir suposo que obeeix a l’encert de treure-les en el moment escaient. El logotip era l’anagrama de la Caixa substituint l’estrella central per una roda ninja.
– En el cas de Priorat Centre d’Art, com ha estat l’experiència de difondre l’art contemporani en una comarca rural una mica marginada?
En aquests set anys d’activitat s’han realitzat més de setanta propostes multidisciplinàries —més de quaranta de producció pròpia—, s’han fet públiques en una cinquantena d’actes i s’han utilitzat uns trenta-cinc espais —públics i privats— de diversos pobles per dur-les a terme. S’han editat diverses publicacions i s’ha dut a terme una campanya publicitària força potent, en diversos formats.
L’objectiu era convertir la comarca del Priorat en un laboratori de recerca, desenvolupament i difusió de propostes artístiques multidisciplinàries. Precisament, el fet que al Priorat no s’hagin desenvolupat amb regularitat programes d’art contemporani és el que feia atractiu el projecte, començar des de zero tot planificant unes bases conceptuals i formals inèdites en la demarcació. D’altra banda, la marca Priorat té molt de prestigi i t’obre moltes portes; en aquest aspecte, no és una comarca gens marginada.
La nostra línia de treball s’insereix dins del que es denomina art d’interès públic. La seva principal característica és que contempla les propietats socials i culturals del lloc i, a partir d’aquí, bastir propostes autòctones. És una línia que potencia més la recerca i la producció que l’exhibició.
L’experiència i el balanç han estat molt positius. El problema és que la política cultural convergent de les dues darreres legislatures ha avortat aquesta i la majoria d’iniciatives similars, que començaven a funcionar molt bé però que encara es trobaven en període d’ancoratge i d’estabilització. Aquest canvi no ha estat per motius pressupostaris, ha estat per motius ideològics. Amb les excuses més matusseres han desmantellat diversos centres de la xarxa “oficial” de producció d’arts visuals que aquestes mateixes institucions havien creat, alhora que han desactivat tots els mecanismes que permetien, als espais no institucionals sorgits d’iniciatives particulars -com Priorat Centre d’Art-, obtenir un mínim de recursos necessaris per desenvolupar-se. Han destrossat tot el teixit cultural de base, de creació i de producció, la matèria primera, la més feble. I el responsable d’aquest desgavell, que pateix tot el sector cultural d’aquest país, té nom i cognom: Ferran Mascarell.
– Els teus projectes mostren sovint una crítica política força àcida, com veus la relació entre els creadors artistes i el món dels polítics?
En les legislatures governades pel tripartit vam tenir per primer cop la sensació que caminàvem en la mateixa direcció, que teníem objectius comuns; es va generar una situació que, tot i la precarietat i certs desajustaments de calendari, generava complicitat i confiança. Amb l’entrada dels convergents al govern tot això ha desaparegut. I qui s’ho ha carregat ho ha fet d’una manera estúpida i prepotent, agressiva i maldestra, i ha posat tot el sector de la cultura de base en contra seva. Entenem que el principal actiu que aquest sector atresora són les persones, que és on rau el seu veritable potencial. Amb aquesta actuació, els polítics han demostrat una manca total de respecte per als professionals de tots els àmbits de la cultura d’aquest país.
Costa d’imaginar una manera menys intel·ligent de fer les coses, i més si tenim en compte que aquesta mesura parteix d’una institució anomenada Departament de Cultura.
Els artistes el que volen és desenvolupar la seva feina sense ingerències, amb cooperació, que se’ls respecti com a qualsevol altre professional, que es valori la seva feina en la mesura justa. No conec cap artista que el seu objectiu sigui criticar, que es queixi sense motiu o indiscriminadament.
– Dibuixa’ns un model de política cultural ideal
El que contempli la cultura com a font de coneixements i desenvolupament social, com una inversió, no pas com una subvenció a fons perdut. Que permeti el seu desenvolupament al marge d’ingerències estrictament mercantilistes, submises a les lleis de l’oferta i la demanda, i al servei de discursos únics. Que garanteixi la pluralitat i en faciliti un accés democràtic i participatiu a professionals, usuaris i públic. Que potenciï la multiplicitat de disciplines, de mirades i de discursos. Que en fomenti la investigació, l’experimentació, la producció i la difusió en clau contemporània; tot contemplant els aspectes pedagògics, l’anàlisi i la reflexió crítica. Que ofereixi i faciliti espais, recursos i mitjans als processos de creació. Que es distribueixi de forma equitativa territorialment i possibiliti i afavoreixi l’accés a tot l’espectre social. Que sàpiga valorar els beneficis generats pel seu retorn social en tots els seus diversos aspectes. Que actuï com a corretja de transmissió entre el sector cultural i la societat, i a la inversa, garantint la màxima pluralitat i llibertat de moviments.
* Entrevista realitzada per Josep Estivill, publicada al núm. 150 de la revista Catalunya.
