Poeta, escriptora i periodista, Joumana Haddad (Beirut, 1970) dirigeix‘Jasad’, l’única revista del món àrab dedicada al cos i que aborda temes
tabú com la sexualitat. L’emancipació de la dona és el tema central de
les seves obres literàries.
En el seu últim llibre “Yo maté a Sherezade” enderroca el mite de la dona àrab
muda i invisible. “Estava
farta del clixé de la dona àrab sensual en l’imaginari occidental. O de
la que explica històries a l’home o a l’autoritat per a poder viure,
estudiar, parlar… Era el moment de matar-la.” Joumana va tenir una educació
catòlica estricta i el seu pare era molt estricte i conservador.
“Les meves amigues musulmanes eren més lliures que jo”.
Considera que les religions monoteístes són misògines i patriarcals. “És important
provocar sobre aquestes imatges i idees preconcebudes. La veritable
democràcia no pot existir sense respectar els drets de la dona. És pura esquizofrènia, com
el món àrab. T’imposes una forta autocensura, que és un càncer mil
vegades més perillós que l’oficial”. D’adolescent llegia d’amagat llibres del seu pare: Sade, Miller, Nabokov,
Nin… Òbviament, des dels sectors conservadors i fonamentalistes dels països àrabs se la titlla de corruptora, immoral, pervertida, pecaminosa, criminal,…
Més informació sobre Joumana Haddad a Wikipedia en castellà: es.wikipedia.org/wiki/Joumana_Haddad
En aquestes entrevistes, realitzades durant la seva visita a l’Estat espanyol el passat mes de març, Haddad reflexiona
sobre el paper de la dona, el seu rol en les revoltes àrabs, el present i futur futur del seu país, el Líban i del món àrab.
>>> Setmanari Directa:
Entrevista a Joumana Haddad escriptora, poetessa i
periodista
“Hi ha una dona àrab lliure, independent i que lluita per
canviar la seva situació”
Cada dia, quan es lleva, Joumana Haddad es repeteix que encara no
ha fet res, que tot està per començar. Als seus 40 anys, Haddad
–poetessa, escriptora i periodista– viu al seu Beirut natal, des
d’on dirigeix la revista ‘Jassad’, única revista del món àrab
dedicada al cos humà i on aborda temes tabú com la sexualitat.
Una plataforma, igual que el seu recent llibre ‘Jo vaig matar a
Sherezade’, des d’on lluitar per l’emancipació de les dones i
contra els estigmes que envolten la dona àrab.
– Jassad vol dir cos en àrab i la teva revista se centra en això.
Però, què més ens en pots explicar?
És una revista cultural que tracta de literatura, art i cinema,
però tot centrat sobre el tema del cos. No només en la seva
dimensió eròtica, tot i que té molta importància perquè és un dels
tabús més importants actualment al món àrab, sinó en la seva
dimensió social, filosòfica, literària, etc. No és una revista
només per dones o per homes, sinó pels dos. És, sobretot, una
iniciativa per poder anomenar el que no es podia anomenar, perquè
penso que el primer pas per curar un mal és poder-li posar nom i
expressar-lo.
– Tot i així, està censurada a tots els països àrabs menys el
Líban. Tanta por fa?
Estem encadenats a tabús absurds. I em refereixo als dos darrers
segles, perquè la cultura àrab mai no ha estat així. Si llegim
llibres escrits als segles X, XI o XII, quedarem sopresos per la
naturalitat i l’espontaneitat amb què aquells escriptors parlaven
del cos, la sexualitat i l’eros. Això ha succeït últimament per
vàries raons i molts factors. Un d’ells, el falliment dels règims
àrabs laics, que s’han transformat en dictadures. També pel
falliment de les propostes d’esquerres al món àrab. Això ha permès
un poder creixent a l’extremisme religiós. Però també hi ha el
factor d’una certa reacció defensiva davant el que, per molts, ha
estat percebut com una invasió dels valors occidentals al món
àrab. Una opinió que jo, clarament, no comparteixo perquè jo parlo
de drets humans i aquests són universals, no crec que siguin un
monopoli d’Occident.
– Com arriba al públic d’aquests països, si no la poden comprar?
Al Líban, es distribueix a totes les llibreries i, a la resta
d’estats àrabs, hi tenim un sistema de subscripció. Cada dia rebo
molts mails i missatges de suport a la revista i mostra de
l’interès que genera.
– Amb la teva literatura, tu també et rebel·les contra el tòpic
al voltant de la dona àrab. En essència, existeix un prototip de
dona àrab?
No, de la mateixa manera que no existeix una dona occidental. No
té cap sentit. Jo crec que puc tenir més punts en comú amb una
dona nascuda a Guadalajara o el Senegal que no pas amb una de la
mateixa nacionalitat. Crec en allò humà. Clar que hi ha bastants
punts en comú, per exemple, la llengua, o la situació una mica
complicada que viuen moltes. Però hem de recordar que el món àrab
està format per 22 països. Només al Líban, hi ha una dona libanesa
del nord, una del sud, una cristiana, una musulmana…
– Però hi ha clixés que són certs?
Sí, alguns clixés són certs, malauradament. El que volia dir és
que són incomplets. El clixé de la dona àrab submisa, víctima,
velada… existeix i es una tragèdia, però. al mateix temps, hi ha
un altre tipus de dona al món àrab: lliure, independent i que està
fent tot el possible per canviar la seva situació i la d’altres
dones. I d’aquestes, no se’n parla prou al món occidental.
– Com es pot revertir aquesta tendència?
Es contraresta amb el moviment sa i profund cap a l’altre. Cal
anar a buscar el detall que fa la diferència i, per mi, un dels
mitjans que ens ho permet ha estat sempre la literatura i la
cultura. També amb una informació que no estigui vehiculada pel
sensacionalisme, sinó que mostri de veritat el que està amagat
sota aquesta pell superficial. Passa el mateix quan pensem en la
dona occidental al món àrab i l’expliquem només com una dona
tractada com a objecte sexual, que exposa i no respecta el seu
cos. Un altre clixé.
– Durant les rebel·lions al món àrab, una de les coses que s’ha
destacat és la participació de les dones, però, en les reformes
posteriors, només hi apareixien homes. Creus que hi pot haver una
rebel·lió dins la rebel·lió per part de les dones?
Soc molt pessimista a aquest nivell. Crec que les dones no han
estat participants vertaderes del canvi. Una de les proves més
òbvies és que, en la formació dels nous sistemes, no hi estan
participant. Estic contenta de tot el que ha passat, però tinc una
actitud molt escèptica, sobretot pel que fa a l’element religiós
que hi ha darrere de les revoltes a Egipte i Tunísia, que fins ara
no ha estat molt visible, però sí molt present. Així doncs, també
soc escèptica respecte a la situació i els drets de les dones
davant d’aquests canvis. I espero -perquè també és la seva
responsabilitat- que aquestes dones tindran la força per defensar
els seus drets.
– Així, tu que vas viure la guerra del Líban, com t’ha marcat?
No sóc una persona a qui li agradi lamentar-se. Evidentment, va
ser fatal i una ruïna, no només per la meva infància, adolescència
i joventut sinó per molta altra gent. I no és res del que et
puguis alliberar; les cicatrius es mantenen per la resta de la
teva vida. Però, mirant-ho d’una manera constructiva, m’ha donat
una força molt gran. Perquè la guerra et pot portar a dos
caràcters molt contradictoris. O et deixes portar per la
desesperació i el fatalisme o et dóna aquesta fúria per desafiar
els obstacles. I m’agrada pensar que jo pertanyo a la segona
categoria.
* Entrevista realitzada per Oriol Andrés, publicada al núm. 223
(abril 2011) del setmanari Directa.
>>> La Independent:
Entrevista a Joumana Haddad
“Em mostro escèptica respecte que les revoltes àrabs signifiquin un canvi per a la dona”
L’escriptora i periodista presenta el seu últim llibre ‘Yo maté a Sherezade’, un crit de rebel·lia.
L’escriptora, periodista i poetessa Joumana Haddad ha escrit el seu últim llibre Yo maté a Sherezade, editat per Random House Mondadori (Debate). Amb aquest provocador títol, que fa referència al personatge de la narradora de Les mil i una nits, pretén criticar Sherezade com la dona que, malgrat ser intel·ligent i formada, necessitava negociar amb les autoritats patriarcals i polítiques per tal de sobreviure. Haddad mata Sherezade com una crítica cap a un personatge que va ser poc valent i en el qual considera que no s’han de reflectir les dones. Haddad mata Sherezade, però també mata tots els falsos mites que s’han construït al voltant de la dona àrab.
L’autora de la obra és la fundadora de la revista literària que parla explícitament del cos femení, anomenada Jasad. Una publicació que ha estat censurada a tots els països menys al Líban, d’on prové ella. Haddad ens cita a l’hotel Hesperia Presidente en mig de la tumultuosa Diagonal. Al cap de pocs segons d’esperar-nos a la cafeteria, la veiem una metre més enllà, camina apressada i amb un pas lleuger. Des d’aquesta distància ja apreciem la seva bellesa i un somriure de mitja lluna. S’asseu i s’ofereix a tenir la gravadora a prop perquè les seves paraules s’escoltin millor. Tot un detall.
– En el llibre parles dels clixés de la dona àrab després de l’11-S ¿Quina explicació li dones? Aquests clixés són fruit del desconeixement?
Al mateix temps que és fruit del desconeixement és també la tendència en els mitjans de comunicació d’agafar el costat sensacionalista. I també insistir sobre el costat negatiu que sempre ven més que el positiu, però també és fruit d’aquesta por, d’aquesta hostilitat cap a l’altre diferent que s’ha manifestat més després de l’11-S. La dona àrab també té part de responsabilitat en què aquests clixés siguin més creïbles. En cada incomprensió no només podem dir que la culpa que ens vegin d’aquesta manera és de l’altre.
– Parles sobre la doble moral del món àrab. Creus que està més accentuada en els països àrabs?
Potser és més evident però això no vol dir que no existeixi també en el món occidental. El fet que no sigui evident és només un detall perillós, perquè dóna aquesta il·lusió, tan a les dones com als homes, que no tenen aquest problema, que ja han vençut aquest obstacle, mentre que això no és així. Viatjo molt i mantinc el contacte amb amics d’aquí i a través d’ells vaig descobrir que és només una cosa molt superficial, però quan esgarrapes la pell, aquesta il·lusió és la mateixa. Hi ha una doble moral, una esquizofrènia, una hipocresia. Personalment prefereixo que sigui evident perquè me’n pugui adonar cada dia i poder-ho combatre que no pas que sigui menys evident i visqui en un viratge.
– En el llibre parles de la feminitat àrab...
Parlo de la feminitat de la dona, no existeix la feminitat de la dona àrab, no existeixen totes aquestes categoritzacions. Jo podria tenir moltes més coses en comú amb una dona del Senegal que amb una dona àrab. Què vol dir la feminitat de la dona àrab? Hi ha condicions, però no es parla de condicions àrabs perquè són 22 països i cada país ha de ser vist com un cas en ell mateix i hem de dir prou a les generalitzacions.
– De quina feminitat parla?
Parlo de la feminitat de la importància de pensar-hi i també d’acabar amb tots els prejudicis que potser han estat el resultat d’una certa visió feminista massa hostil a les suggerències o a les diferències que poden existir a la vida. Per això em defineixo com a postfeminista perquè una no pot ser la dona que jo sóc sense pensar així, sense ser feminista.
– Però de quin feminisme estem parlant?
Prefereixo parlar de feminitat i de la força de la identitat femenina i prefereixo evitar els prejudicis com excloure l’home de la lluita perquè per a mi l’home pot ser un còmplice molt important i tenim que incloure’l i conec molts homes molts més feministes que les dones perquè quan parlem de valors patriarcals tenim que adonar-nos no són vehiculats només per homes sinó també per dones i jo no vull excloure l’element masculí de la meva lluita. Un altre prejudici que no m’agrada d’aquesta onada de feminisme és transformar la feminitat com a senyal de debilitat. No sento la necessitat de comportar-me com un home i de negar la meva feminitat per provar la meva força, sóc forta sent una dona.
– Anomenes a la teva obra la imatge de la ministra de defensa espanyola, Carme Chacón, embarassada de set mesos i passant revisió al sud del Líban com a referència.
La imatge i la força que pot suggerir, sent 100% dona. Una de les imatges més fortes de la feminitat és estar embarassada i a la vegada ser ministra de defensa i revisant les tropes és molt forta. Jo la he utlitzat com a metàfora pel que volia dir, no cal tenir bigoti per cert fort.
– No creus que els mitjans de comunicació posen més barreres entre el món occidental i l’oriental del què realment és?
Hi ha diferències però segur que aquestes diferències ens fan més interessants però no ho hem de percebre com una amenaça. Els mitjans de comunicació transformen les diferències en amenaces i això no és exacte. les diferències sempre han estat la manera de fer més apassionada i entusiasta el món. Un món homogeni m’avorriria, les diferències em desperten la curiositat i l’interès.
– Hi ha un prototip de dona que estaria en auge arreu del món que seria la dona objecte que es pot veure a la televisió italiana, per exemple.
Respecte la qüestió del vel i el burca, quan em preguntem quant és d’humiliant per una dona ser anul·lada d’aquesta manera jo sempre parlo de l’humiliació -contrària- que és la de tractar a la dona com a carn, a instrumentalitzar-la. I poden semblar dos exemples molt diferents però són facetes de la mateixa moneda que és el respecte de la dona i la seva dignitat. La dona s’ha d’adonar per ella mateixa i exposar-se no és una emancipació, la veritable emancipació està en una tercera via que és la seva dignitat, força, intel·ligència, independència: social, econòmica, cultural, etc.
– Quan vas fundar la revista que reflexiona entorn del cos femení, la revista Jasad, vas comptar amb el suport del ministre d’Informació, líbi, Tarek Mitri i del ministre d’Interior, Ziad Barud. Va ser essencial perquè no la censuressin?
Sí perquè la podien censurar i el fet que hi havia aquests dos intel·lectuals i intel·ligents que sempre han lluitat per la llibertat d’expressió va ser essencial. Hi ha molts més polítics mediocres que interessants. Va ser una cosa excepcional i em va ajudar molt però ja m’esperava tot el rembombori. El que no m’imaginava era que el món àrab m’aplaudiria un projecte tant controvertit com una revista de cultura que parla de manera explícita del cos, art i literatura i fet per una dona. Hi havia molts elements explosius en aquesta iniciativa i molts obstacles. L’hostilitat de la gent que no vol acceptar que hi havia una altra gent que pensava les coses de manera diferent. Tinc molt suport i mai pensaria en lamentar-me.
– Té molta tirada?
Es ven a totes les llibreries i tenim públic tant femení com masculí però està censurada a la resta dels països àrabs. Tenim un sistema de subscripció però mai és suficient no és com tenir-la en una llibreria i poder-la comprar però és un desafiament massa gran per tots aquests cervells tant estrets i militars per valors absurds.
– Com a escriptora has patit l’autocensura. A quins temes et refereixes?
En anomenar les paraules sobretot en àrab. L’àrab és una llengua que ha estat castrada en els últims dos segles d’una part de la seva potencial per tots els tabús que existeixen. Desafiar aquesta llengua i desafiar la por invisible, impalpable dins teu cap al dir i anomenar les coses és una autocensura molt perillós perquè et pot autosuggerir utilitzar una altra paraula de la que tu volies utilitzar i que tens el dret d’utilitzar per a fer un compromís o una negociació amb aquesta por que tens.
– Sobre les revoltes que està havent als països àrabs, creus que pot significar un canvi per les dones?
Després de l’etapa de les manifestacions que han contribuït a totes aquestes revoltes no estic notant una participació eficient, directa important en la formació dels nous sistemes que s’estan fent. Penso que es queda sempre aquesta idea que els drets de les dones són un luxe i no són una prioritat i abans de parlar d’això hem de fer mil coses abans d’arribar a aquest punt del progrés.No pot ser així perquè no es pot parlar de democràcia sense que es parli al mateix moment de drets humans i universals que han de ser els mateixos pels homes i les dones. Aleshores desitjo que les dones de veritat aprofitin aquesta oportunitat històrica per millorar la seva situació però és massa aviat per parlar encara, sóc escèptica.
– I al Líban com es viu aquest context de revoltes?
En el Líban hi va haver una revolució política molt important durant el 2005 però va fallar i potser això ens va tornar molt més escèptics que la resta de pobles àrabs. No som pessimistes però ha una certa distància de la persona que s’ha cremat la mà i que té el dret de fer-se preguntes i posar punts d’interrogació.
* Entrevista d’Anaïs Barnolas publicada al web La Independent, Agència de Notícies amb visió de gènere.
>>> Més entrevistes:
– Grup de Dones de la Marxa Mundial – València:
Entrevista a: Joumana Haddad, periodista y escritora, autora de ‘Yo maté a Sherezade’
“Tenemos que pasar de lo pasivo a lo activo”
http://www.nodo50.org/xarxafeministapv/?+Entrevista-a-Joumana-Haddad+
– El Mundo:
Joumana Haddad, escritora y periodista libanesa
‘Ser mujer en el mundo árabe es hacer una declaración de guerra’
http://www.elmundo.es/elmundo/2011/03/21/internacional/1300722712.html
>>> Vídeo: Entrevista a Joumana Haddad realitzada per Contrast
http://www.youtube.com/watch?v=szA6sqDLMBc
