“Entre les retallades i la caça de bruixes, el fotoperiodisme es troba en una situació de desastre total”



“Als que manen no els interessa que s’ensenyi la realitat”

“Ja ni recordo quan de temps fa que em dedico a la fotografia, des
que vaig tindre la primera càmera a les mans vaig tindre clar que no
volia fer altra cosa que fotografiar.


Per mi la fotografia no és sols una feina, és una manera de
viure, una manera de mostrar la realitat i una eina per poder lluitar
contra les injustícies. Estic especialitzada en fotografia documental,
fotoperiodisme i fotografia d’espectacles, encara que de vegades
necessito desconnectar i és quan agafo l’òptica “macro” i em perdo entre
els “bitxos” diminuts; em funciona millor que el ioga.


I com la majoria de fotògrafs, també em dedico a la docència: imparteixo cursos de fotografia i Photoshop.

He exposat a diferents sales de Catalunya i també de fora,
publico regularment a diferents mitjans informatius i revistes. Sempre
que puc col·laboro a nivell fotogràfic amb Amnistia Internacional; he
fet per a ells la imatge de la campanya internacional contra les
lapidacions, contra l’homofòbia etc.


Actualment estic com a fotògrafa de la productora tarragonina
“Pura vida” i per a la Warner Music he fet les imatges de l’últim disc
de los “Mojinos escozios”.


He rebut diversos premis de fotografia i també he estat finalista en d’altres.

Actualment estic treballant amb un parell de projectes de
fotografia documental, però encara és aviat per parlar-ne, no sigui que
es “gafin”.”

– Has documentat moltes lluites socials (moviment del 15M, campanyes
per l’avortament, ecològiques, etc.); quan mires per l’objectiu què
intentes transmetre?

Simplement una realitat que els mitjans “convencionals” no publiquen, no
perquè els fotoperiodistes no ho enviïn, sinó perquè no interessa als
que manen que s’ensenyi una realitat. M’agrada mostrar el que veig jo,
però des de dintre de la moguda, no des de fora. I sobretot, no buscar
la imatge fàcil sinó una imatge mes íntima.

– Com valores el paper que juguen les fotos i els vídeos que fa la
gent a l’hora de desmuntar les tesis oficials en casos de repressió
policial com els de l’Ester Quintana o l’empresari Juan Andrés Benítez?

Està clar que sense les imatges seria quasi impossible fer una denúncia
de fets com aquests, per sort en aquest país nostre tenim grans
fotoperiodistes que s’impliquen en les lluites i les injustícies. Hi ha
una frase d’un gran fotògraf que diu “La fotografía no puede cambiar la
realidad pero sí mostrarla”; per sort la fotografia és una gran eina de
denúncia en casos com el de l’Ester i el Juan Andrés.

– En quina situació es troba actualment el fotoperiodisme?
Doncs com tot el país… un desastre total: les retallades ens han
matxacat i molt, encara que la meva visió personal és que els molestem i
no interessa que la gent estigui informada del que passa, hi ha molta
caça de bruixes. De totes maneres crec que és molt important poder
utilitzar la xarxa per seguir mostrant què passa en aquest país. Gent
tant gran com el Samuel Aranda publica més a fora perquè aquí no el
volen publicar. Crec que el cas del Samuel ja diu prou de com està la
situació del fotoperiodisme.

– Fotos teves il·lustren una exposició pública d’uns versos de Roc
Llop sobre l’experiència concentracionària. Explica’ns qui és aquest
poeta de Miravet i la teva visita els camps de l’horror nazi.

Roc Llop era un poeta anarquista del meu poble, Miravet; ell va marxar
exiliat a França durant la Guerra Civil, va ser pres i va estar al camp
de concentració de Mauthausen o, com ell deia, “camp de la mort”. La
gran part de la seva obra la va escriure allà. Després de la mort del
meu avi, la meva mare em va donar uns versos que el Roc li havia enviat
al meu avi, que també havia estat exiliat a França i era amic seu, així
que vaig decidir anar a fotografiar un dels “camps de la mort” i unir
les meves imatges amb els versos del Roc i rendir un petit homenatge a
totes les persones que van passar per aquesta barbàrie i perquè encara
que estigui llunyà en el temps, el feixisme encara està molt present
avui dia al nostre país. De la meva visita als “camps de la mort” el que
sempre em ve a la memòria quan ho recordo és el silenci i un espai
enorme on encara s’hi respira l’horror.

– Reportatges teus de viatgera a Cuba… què destacaries del poble cubà?
Jo vaig enamorar-me de la gent de Cuba, darrera de cada retrat que vaig
fer hi havia una història molt personal, el somriure i la mirada… És
dels reportatges del qual guardo més bon record. Em vaig trobar amb una
gent que encara que no tinguin res t’ho ofereixen tot i no em refereixo a
que et venen productes o et demanen com creu la gent, sinó que si
realment vas amb una mentalitat oberta i amb ganes de conèixer el que
passa allí aconsegueixes que t’expliquin el que pensen de la situació
del país, del que senten.

– També has viatjat fins al desert marroquí; què vas trobar-hi que t’emocionés?
El desert marroquí va ser una història totalment diferent a la de Cuba,
allí sí que va ser molt difícil aconseguir tindre un vincle més personal
amb la gent que vaig retratar. Els paisatges i els canvis de llum al
desert són espectaculars, però jo sempre intento quan fotografio que
surti gent i a poder ser fer retrats que no siguin “robats” i allí va
ser una mica difícil i, si m’he de que quedar amb una imatge que
m’emocionés d’allí doncs… el retrat que vaig fer a dues germanes d’uns
10 anys que estaven a una haima jugant amb una nina feta per elles; va
costar-me molt que em deixessin retratar-les però al final vaig poder
fer-ho.

* Entrevista realitzada per Josep Estivill, publicada al núm. 157 de la revista Catalunya.