En un país amb uns índexs de lectura
derisoris, que una editorial sobrevisqui vint anys és pràcticament una
gesta. Si aquesta editorial, a més, funciona amb un sistema cooperatiu i
està especialitzada en llibres de contingut polític compromès, ja es
pot parlar directament d’heroïcitat.
Aquest és el cas de la barcelonina
Virus Editorial, que dues dècades després d’haver nascut continua
plantant cara amb un catàleg de 5.000 títols.
– Com es va gestar el projecte de Virus Editorial?
– Tot
neix el 1991, en un moment en què no existien les petites editorials
independents, ni les que treballessin específicament l’assaig crític.
Ens vam ajuntar gent que veníem del moviment antimilitarista i dels
ateneus llibertaris, i que començàvem a treballar en la contrainformació
amb les ràdios lliures, els butlletins i una sèrie de revistes i fanzines com ara Lletra A.
Primer vam començar a distribuir aquest material, vam muntar una
llibreria amb música i tot plegat va anar creixent de mica en mica, fins
que vam decidir fer el salt al llibre, inicialment amb la distribució
de fons com ara el de La Piqueta de Madrid. A més, en aquella època
també va engegar el projecte de Txalaparta, a Euskadi, i això també ens
va donar una mica d’empenta per posar-nos en marxa.
– Quines van ser les primeres edicions?
– La
primera va ser un recull de biografies de 14 maquis que havien actuat a
Catalunya i l’Estat francès, i vam aprofitar per encartar-hi un tríptic
que era la subscripció del primer llibre que volíem editar. Es tracta
d’una biografia de Quico Sabaté, de la qual ara ja hem fet quatre
reedicions. Actualment tenim diverses col·leccions: una de memòria, en
què tractem bàsicament la història de la Guerra Civil i el moviment
llibertari; una altra de crònica, més centrada en moviments polítics
actuals; una altra d’assaig, i una de fullets sobre temes més puntuals,
com ara el conflicte entre àrabs i israelians. La narrativa,
pràcticament no la toquem.
– És difícil tirar endavant un projecte autogestionat en un context d’economia de mercat com l’actual?
– I
tant!, ja que, en el fons, depens de si el que estàs editant interessa
realment a la gent. Treballem amb tirades de 1.000 o 1.500 exemplars i,
si no despertes l’interès del lector, és complicat tirar endavant. Un
dels darrers textos que hem editat, en què es qüestiona el funcionament
democràtic de Google, funciona molt bé, tot i que es pot baixar en PDF a
la nostra web, i això que al començament teníem certs dubtes.
– Actualment hi ha una estigmatització dels moviments socials?
– La
veritat és que la premsa oficial cada cop pressiona més. La dissidència
està més penalitzada. A més, ara s’ha encunyat aquest terme, antisistema,
que ho engloba tot, des de la gent que celebra les victòries del Barça
fins a la que es manifesta el Primer de Maig. És una manera amb molt poc
criteri d’etiquetar el personal. I, en això, la posició de la premsa és
cada cop més descarat, tot i que també hi ha excepcions. S’està tendint
al model centreeuropeu d’anar reduint la dissidència i d’encerclar-la
tal com fa la policia a les manifestacions.
– Internet els beneficia o els fa mal?
– Ens
està anant bé. Treballem directament amb els autors, i si ens donen
permís per fer-ho pengem el llibre. És una bona eina per donar a
conèixer el nostre fons.
– I aquest aniversari, com el celebraran?
– Alguna
en farem, però passat l’estiu. Encara ho estem perfilant. El que sí que
tenim clar és que aprofitarem l’efemèride per treure l’edició en català
del nostre primer llibre.
– Algun record o homenatge especial?
– Sí,
en primer lloc per a un autor nostre, Ramon Fernández Duran, que va
morir fa poc. Tampoc no volem oblidar Antonio Téllez Solà i Diego
Camacho. Per a nosaltres són tres personatges fonamentals i molt
estimats, i no volem oblidar-los.
* Entrevista realitzada per Francesc Espiga, publicada en el diari El Punt
