“Catalunya über alles”, una pel·lícula de Ramon Térmens que ja s’ha començat a projectar en els cinemes.
Un ex presidiari, un immigrant en atur i un empresari d’èxit són els protagonistes d’aquest retrat de la Catalunya interior. Tres històries que reflecteixen una societat en conflicte obligada a reinventar-se o a saltar per l’aire.
Tan real com la situació que vivim en aquests moments i que sembla que cada dia anirà a més… si no fem res per a impedir-ho… En aquest link podeu veure el tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=GeUg1yyzf7g
>>> Entrevista a Ramon Térmens, director de la pel·lícula “Catalunya über alles!”, film premiat al Festival de Màlaga que narra tres històries sobre xenofòbia, publicada al diari El Punt Avui de 29 de setembre de 2011:
“Parlo d’intolerància, i l’he patida pel fet de rodar en català”.
Un títol amb una expressió de l’himne alemany prohibida després del III Reich, “über alles!”,
i tres històries sobre intolerància en un poble de Catalunya: un
condemnat per violació que torna a casa, un immigrant subsaharià amb
barretina que treballa de cobrador del frac i la mort d’un kosovar que
havia entrat a robar en una casa amb un tret a boca de canó. El director
Ramon Térmens (Joves, Negro Buenos Aires)
aposta fort pel cinema social i de denúncia amb Catalunya über alles!,
que s’estrena demà als cinemes. Jordi Dauder, en el seu últim treball,
Joel Joan, Vicky Peña i Babou Cham són alguns dels protagonistes del
film.
– Què uneix aquestes tres històries?
L’ou
de la serpent, que en dic jo: una certa intolerància que s’està covant a
Catalunya, certa falta de respecte i certa tendència a donar les culpes
als altres del que ens passa. Estem caient en paranys de creure’ns el
que ens diuen i no és el camí que jo vull per a la meva Catalunya. No
vull una Catalunya intolerant, xenòfoba, amb un model social que és
mentida, perquè la realitat és molt més rica. En el fons és un poble
obert, que respecta els drets humans.
– Els últims mesos hem vist incrementada la xenofòbia en determinats discursos polítics. La seva és una pel·lícula necessària?
No
vull ser tan pretensiós de dir que és necessària, però sí que és més
actual que quan vam anar a Màlaga. Tinc por, però, que d’aquí a sis
mesos estigui desfasada, que sigui light. On és el final del camí
cap a on va Europa? No dic només Catalunya. Veig moltes ombres sobre
Europa que ens estan assetjant, no només en l’àmbit financer i econòmic,
també pel que fa a tolerància i valors.La pel·lícula no sé si és
necessària, però és una mirada, un punt de vista, una aportació al debat
per la gent que la vulgui compartir.
– S’ha queixat de discriminació pel fet d’haver rodat en català. Què ha passat?
La
veritat és que sí, he patit molta intolerància amb aquesta pel·lícula,
que tracta precisament sobre la intolerància. No m’ho esperava tant,
sincerament. Pensava que les coses estaven molt més normalitzades. La
primera història va ser amb la distribuïdora. Després de tenir tres
premis a Màlaga, em pensava que podríem trobar una distribuïdora de
nivell u, però la primera excusa és sempre que és en català, i molts em
van demanar si la doblava. La meva resposta sempre ha estat que no;
aquesta pel·lícula doblada no té sentit. Això ens ha tancat moltes
portes a distribuïdores i a cinemes.
– A Catalunya també?
Sí, he hagut de sentir coses desagradables com ara “no voy a poner ninguna película en catalán porque lo digo yo”. Hi ha gent a la qual no interessa posar cinema en català. Que et discriminin per l’idioma és greu.
– Quina importància té a la seva carrera Jordi Dauder, que ha actuat en tots els seus films?
Moltíssima, és vital. D’entrada va ser el primer actor de renom amb qui vaig parlar mai, quan preparava Joves. De
seguida va intentar treure qualsevol distància entre un actor estel·lar
i un director estudiant que no havia fet res. Ara venia de fer una
superproducció europea, El monje, i es va posar a treballar a Catalunya über alles! amb la mateixa entrega i compromís.
– Què va dir del seu paper?
Va
quedar entusiasmat, tot i que en un primer moment em va dir si era
boig, si era un kamikaze.Per a ell, era com si la Guerra Civil no hagués
acabat, estava en lluita, cada dia, ho deia així, i portava la bandera
de la República. Treballar en una pel·lícula molt política,
revolucionària, en certa manera, que denuncia actituds feixistes… s’hi
sumava amb un entusiasme increïble.
L’únic que lamento és que no pugui estar avui aquí per disfrutar de la
seva presència, coneixements, sentit de l’humor…
* Entrevista realitzada per Bernat Salvà.
