Ironia, humor i sàtira s’uneixen en el llibre “Cartes al meu fill” (Ara Llibres), on aquest psicòleg nascut al Marroc que va arribar amb Catalunya als set anys dóna una visió fresca i sense complexos del fet migratori.
– El subtítol del llibre ‘Un català de soca-rel, gairebé’. Aquest ‘gairebé’ és que no s’acaba de sentir català del tot?
Aquest gairebé està tret del llibre El buda dels suburbis,
de Hanif Kureishi. Comença dient “Em dic Karim Amir i sóc anglès de cap
a peus, gairebé”. En el fons ho veig més una virtut que un defecte,
perquè el gairebé es pot aplicar a tot. Tots som gairebé bones persones,
gairebé som bons professionals. Entenc aquest gairebé com l’espai per
ser alguna cosa més.
– A vegades ser català sembla gairebé una religió.
La
veritat és que per a alguns sectors és gairebé com una religió. El que
he viscut és una societat catalana que accepta molt bé aquest gairebé.
Hi ha catalans d’origen extremeny o andalús i ara hi ha catalans
d’origen marroquí.
– Parlava d’altres orígens. Fa la sensació que són els que més els costa acceptar noves migracions.
En
certa manera, el penúltim és l’enemic de l’últim. Psicològicament hi ha
dues maneres d’encarar-ho: o rivalitzes amb aquests sectors o hi veus
reflectit el teu mateix procés migratori, que en alguns casos ha estat
dolorós.
– Els catalans som bons acollidors?
principis dels vuitanta tot van ser facilitats i la meva experiència va
ser bona, tot i que ens trobàvem en un model més assimilador. Els
orígens no es poden perdre, però tampoc s’han d’idealitzar. Són dues
cares de la mateixa moneda. La idealització de l’origen és nefasta, però
també ho és l’oblit.
– Catalunya sempre ha estat lloc d’intercanvi de cultures?
Això
és el més sa, i en bona part és el que fa Catalunya. Acceptar la
complexitat i convertir-la en una qüestió més positiva. Per exemple, els
joves marroquins podrien invertir al Marroc garantint-se un futur aquí i
contribuint al desenvolupament allà. Aquesta complexitat ben portada és
una riquesa. També és cert que si a tot Europa hi hagut problemes
sempre és perquè no és una cosa senzilla.
– Són debats infundats, el del burca o les noves mesquites?
No
són infundats, però estan enfocats des d’un punt de vista molt injust.
El tema del burca existeix, com existeix el fanatisme, però es dóna una
visió distorsionada que amaga tots els altres moviments que són molt més
majoritaris.
– És culpa dels mitjans?
Els
mitjans sou una part molt important perquè faciliteu un discurs o un
altre. Cal més maduresa social per deixar de buscar només la diferència i
el conflicte i posar l’accent en allò que ens uneix.Així hi haurà un
debat més relaxat.
– I els polítics?
Als
polítics se’ls ha d’exigir la màxima responsabilitat. És impresentable
que representants polítics facin discursos posant un altaveu en una part
de la veritat, mentre silencien l’altra per buscar el conflicte. El
discurs polític encara està molt immadur. Ho està en els partits de
dretes, però també en els d’esquerres.
la integració es converteix en un imperatiu i només hi cap una direcció
passa a ser molt pejoratiu. En el llibre es diu que ho detesto, però no
és tan així, detesto el que s’hi associa. En psicoanàlisi, integrar vol
dir que diferents parts que poden semblar oposades formin part d’un
tot. Si ho entenem així, ja m’està bé l’ús del terme.
llibre es dirigeix al seu fill, però en aquest temps ha nascut una
filla. Com passa amb els petits, li serà més fàcil a la filla…
de fet que em dirigeixi al meu fill és una trampa, perquè la voluntat
és crear un diàleg amb el lector i permetre-li fer una mica el xafarder i
portar-lo a la vida d’un altre per parlar dels temes que vols.
M’agradaria que tant el gran com la petita, doncs, tinguin la cosa més
treballada i no els suposi gaire problema. Algun petit conflicte poden
tenir, però espero que en l’aspecte social ho tinguem una mica més
treballat.
que per escriure s’ha d’haver llegit. En el meu ADN és molt important
la lectura. De fet, gairebé em considero més lector que escriptor.
* Entrevista realitzada per Dani Vilà, publicada al diari El Punt Avui
