“El territori s’ha gestionat a base d’anar posant pedaços i responent a les demandes dels grans grups de poder”
“Les nuclears tendeixen a crear deserts econòmics al seu voltant”
“Al govern de la Generalitat no els interessava la planificació territorial”
Sergi Saladié Gil (Vandellòs, 1974). Llicenciat en Geografia
(1998) per la URV, i especialitzat en estudis territorials, urbanístics
i de paisatge per diverses universitats catalanes. Actualment exerceix
com a professor associat al Departament de Geografia de la URV, i com a
geògraf professional autònom. També està realitzant la tesi doctoral amb
el títol “Paisatge i conflictes territorials a les comarques
meridionals de Catalunya”. Col·labora habitualment amb diversos
moviments territorials de les comarques meridionals de Catalunya i és el
portaveu de la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC).
Quina opinió et mereix la planificació territorial feta a Catalunya als darrers trenta anys i l’evolució del paisatge?
De planificació territorial, entesa en el sentit de política pública
territorial d’integració de les diverses dinàmiques territorials, és pot
afirmar que a Catalunya no n’hi hagut fins fa pocs anys, quan es
realitzen els Plans Territorials Parcials de les set regions/vegueries,
durant el període 2006-2010. Uns plans territorials que es contemplaven
en la Llei de Política Territorial de 1983! És evident, doncs, que al
govern de la Generalitat de Catalunya que va aprovar aquella llei, i que
va manar durant 23 anys, no els interessava la planificació
territorial. I aquesta absència de planificació territorial s’ha produït
quan el territori ha estat transformat, especialment a través del
creixement urbanístic i d’infraestructures, com mai abans en la seva
història.
Des de l’administració pública s’han entomat aquestes dinàmiques des
de l’òptica de la planificació sectorial i urbanística, deixant de banda
la planificació territorial integradora. En aquest sentit, es pot
afirmar que el territori s’ha gestionat a base d’anar posant pedaços i
responent a les demandes dels grans grups de poder.
De
vegades empres la cita del filòsof Slavoj Žižek sobre els territoris
llestos i els territoris no llestos. Què vols dir amb això? Podries
posar-nos exemples?
Si. En l’article The Liberal Communists of Porto Davos, de l’any
2006, Slavoj Žižek diu: “(…) I el mateix succeeix amb l’oposició entre
les aproximacions ’llesta’ i no-’llesta’. Aquí la noció clau és la
subcontractació. Subcontractant, exportes el (necessari) costat obscur;
salaris baixos, pràctiques laborals dures i pol·lució, a llocs
no-’llestos’ al Tercer Món (o llocs invisibles dins del propi Primer
Món).”
En un context molt centralitzat a tots els nivells i des d’una òptica
territorial, crec que és una definició molt apropiada per exposar el
concepte centre-perifèria a través del qual es pot explicar la
distribució geogràfica de determinades infraestructures considerades
“poc atractives” o directament nocives. I a més, és un concepte que es
reprodueix en totes les escales territorials, des del sistema món fins
als diversos sistemes urbans. Per exemple, al principat de Catalunya on
estan les 3 centrals nuclears en funcionament? I a l’Àrea Metropolitana
de Barcelona on estan situades les centrals tèrmiques? En cap dels dos
casos, aquests centres de producció d’energia elèctrica estan a prop
dels centres de poder. Žižek ens il·lustra com els poders financers
abusen d’aquells territoris invisibles als ulls de la majoria de la
societat.
Coneixes
de primera mà l’impacte territorial de les centrals nuclears perquè ets
de i vius a Vandellòs; quin balanç en faries al cap dels anys?
Si s’analitza el cicle de vida complet de les instal·lacions
nuclears, aquestes no han significat cap millora substancial en el
nivell de vida dels territoris on estan implantades, respecte altres
territoris que no en tenen. Si bé en els moments de construcció i els
primers anys de funcionament van significar un increment notable dels
llocs de treball i de les finances municipals, a la llarga aquestes
instal·lacions tendeixen a contractar menys personal i més precaritzat, i
a pagar menys impostos (per estrany que pugui semblar, les nuclears
estan subjectes a una legislació que fa que a més anys de funcionament
tributin menys).
A més, les instal·lacions nuclears tenen un efecte dissuasiu sobre
altres activitats econòmiques, especialment les del sector primari, però
també les d’altres camps industrials i els serveis. Les nuclears no
generen pràcticament industria auxiliar, pel que tendeixen a crear
deserts econòmics al seu voltant. I no només econòmics, també
demogràfics, doncs en el cas d’Ascó es perden un promig de 12 habitants
anuals des que les centrals nuclears estan en funcionament.
Com resoldrem el problema dels residus radioactius?
Els residus radioactius no tenen solució. Això és el que ens diuen
els científics entesos en la matèria. A dia d’avui no hi ha cap
procediment per disminuir o eliminar el perill d’aquest tipus de
residus. L’únic que pot fer-se és confinar-los per evitar una dispersió
incontrolada de la radioactivitat. I en aquest sentit, cada Estat
impulsa un programa de gestió diferent, des del confinament geològic
profund fins a la construcció de cementiris en superfície, ja sigui de
forma individual per a cada central o de manera centralitzada. Per tant,
sembla que tindrem residus radioactius per milers d’anys.
L’únic que a dia d’avui està a les nostres mans, com a humans, és
deixar de produir-ne quan més aviat millor, per tal de no fer el
problema més gran. Òbviament, això només es pot aconseguir tancant les
centrals nuclears quan més aviat millor. En aquest sentit, països com
Alemanya ja han donat un pas important, i hauran apagat totes les seves
nuclears a principis de la propera dècada. El pervers en aquesta qüestió
dels residus radioactius, és que aquests han estat generats per unes
empreses privades que es desentenen de la seva gestió i dels seus
costos, recaient, perquè així ho assumeixen els que manen, en els Estats
i els seus ciutadans.
Quin
impacte tindrà la crisi econòmica sobre el territori? T’atreveixes a
dibuixar-nos el futur que ens espera en relació al territori i durant
els propers trenta anys?
La crisi econòmica, que en el fons no deixa de ser també una crisi
energètica, implicarà, de fet ja està succeint, una paralització de
pràcticament tota activitat de transformació territorial tal i com
l’havíem conegut fins a dia d’avui. Per tant, per una banda, es
desacceleraran les dinàmiques territorials tan agressives d’aquestes
darreres dècades, i evidentment aquesta qüestió permetrà rehabilitar i
recompondre certes qüestions que havien quedat molt tocades, com els
espais agrícoles o la connectivitat dels espais naturals, però també el
relligar els espais urbans que han crescut de forma expansiva.
Per altra banda, aquestes positivitats territorials tenen a curt
termini el seu contrapès negatiu en forma d’eliminació de diversos llocs
de treball que estaven vinculats amb aquelles dinàmiques, especialment
les lligades al món de la construcció, tan civil com d’obra pública.
Jo no sé exactament quin serà el futur durant els propers trenta
anys, però si que intueixo d’acord amb els cicles de disponibilitat
energètica decreixent, que avancem cap un model cada cop més
descentralitzat, on allò local i regional tornarà a tenir cada cop més
importància (la globalització neoliberal s’ha imposat amb un preu del
petroli per sota dels 100 dòlars/barril, i ara ja estem a 120 i pujant, i
això no ho podrà resistir).
En aquest nou context, penso que cada territori tendirà a
autoproduir-se tot allò necessari per viure (alimentació, energia,…). I
és en aquest nou context, després d’un període de reajustament que pot
acabar bé o no des del punt de vista de la conflictivitat social, que
apareixen nous jaciments d’ocupació per a les poblacions, sols que en
aquest cas la feina ens l’haurem de crear nosaltres, individualment o de
forma col·lectiva, i no esperar que ens vingui cap multinacional. Això,
de fet, ja s’està donant entre diversos col·lectius, com els que fan
agricultura biològica o les noves cooperatives de serveis energètics.
* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al núm. 145 de la revista Catalunya
http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article8493
