Entrevista d’Andreu Barnils a Ada Colau, cofundadora de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH): “Si parlem de democràcia hem de qüestionar el capitalisme”

– Teresa Forcades, Itziar González, Muriel Casals, Carme
Forcadell. Ha arribat l’hora de les dones a Catalunya.

Ha arribat la visibilitat de les dones. Ja hi érem. I no es tracta
tant de lideratges en el sentit de manar, perquè totes aquestes
dones participem en experiències col·lectives molt més àmplies, que
són les que realment importen. No és casualitat que ara, amb la
crisi, les dones agafin les regnes i que facin front a les
situacions de supervivència quotidiana. En aquest terreny, hi tenim
més experiència. Encara que per sort, cada vegada més, entre homes i
dones es reparteixen aquests límits.

– Quan es queden sense pis, els homes i les dones reaccionen de
manera diferent.

Sempre hi ha de tot, però nosaltres sí que hi hem vist diferències.
És una cosa que crida l’atenció: a les assemblees de la PAH hi ha
molta més presència i protagonisme de les dones. També xoca que hi
hagi molts nens, que vénen amb les dones. Quan esclata la bombolla
no tan solament esclata un model econòmic, també esclata un model
cultural, capitalista i patriarcal. Qui tenia ‘èxit’ era l’home i
aquest ‘èxit’ es mesurava per les propietats que podies acumular i
la capacitat de consum. Quan tot això esclata, tota l’escala de
valors se’n va a terra. Això fa que l’home, que és el que havia de
tenir ‘èxit’ i el que havia de proveir la família, de cop ja no sap
quin és el seu paper i es troba totalment desorientat. Hem vist
homes deprimits. Homes que se’n van de casa. Homes que fugen. Casos
d’alcoholisme. I també alguns casos de maltractaments. És la dona
que ha de fer front a la situació per sortir-se’n. Evidentment també
tenim homes fantàstics i ‘empoderats’ a les plataformes. Però
‘grosso modo’ hi hem vist diferències.

– Què és i quines són les fases d’aquest ‘empoderament’.

Mai havia pensat en fases. Però mira, així d’entrada. Primera fase,
l’afectat és algú que se sent culpable, avergonyit o deprimit. Hi ha
hagut un discurs oficial que ha culpabilitzat a les víctimes. Quan
et sents culpable, l’ultima cosa que penses és que es vulnerin els
teus drets. Segona fase: adonar-se que hi ha dinàmiques
estructurals, que no ets culpable d’allò que et passa. Hi ha més
explicacions i més responsables. Tercera fase: posar-ho en comú. Vas
a espais col·lectius on pots explicar-te per tu mateix i veus que no
estàs sol. Quarta fase: tu ets responsable d’anar endavant. Depèn de
tu, també. O, més ben dit, la suma del suport dels altres amb la
capacitació personal. Cinquena fase: les persones proclamen els seus
drets sense haver de demanar caritat ni assistència. Això és
l’empoderament.

– A Girona aquest darrer any la PAH ha aconseguit que gairebé
una persona cada dia es traslladi a viure en un pis, abandonat,
que era propietat dels bancs.

Ens sembla totalment immoral que hi hagi pisos buits en mans de
bancs rescatats i gent al carrer. Per tant, recuperem aquests
habitatges. Això sí, abans esgotem totes les vies, parlem amb
l’administració i amb els bancs. Però nosaltres no som els únics. Hi
ha milers i milers de famílies que recuperen pisos de manera
informal i no reivindicada públicament. El fenomen va més enllà de
nosaltres, és molt més multitudinari, i té moltes cares. A
Catalunya, només en el cas de la PAH, parlem de 700 persones en un
any. Dues persones el dia que entren en pisos buits propietat dels
bancs rescatats, pagats amb diner públic. Això que fa la SAREB, el
banc públic, és una espoliació. Un robatori. No únicament als
afectats. A tota la ciutadania. És escandalós que pisos pagats amb
diner públic, ara es malvenguin a fons d’inversió, rapinyaires,
especuladors estrangers.

– De jove ja havíeu fet d’okupa, alguna vegada.

N’estic molt orgullosa. Ho he dit davant dels mitjans de
comunicació. Fa molts anys que lluito pel dret a l’habitatge.
Concretament, a Ciutat Vella, vam recuperar un edifici al carrer de
Magdalenes que era un exemple d’assetjament i especulació
immobiliària. Una hotelera compra un edifici on viuen veïns i els fa
assetjament per fer-los fora. Però hi vam entrar, el moviment veïnal
i alguns altres col·lectius, i vam aturar tot el projecte hoteler.
Vam aconseguir que es respectessin els drets dels veïns assetjats.
Va ser una altra victòria.

– No entenc que s’hagin fet escarns a polítics i no directament
a banquers.

No ho descartem. Si no actua la justícia formal, si no es processen
tots aquests responsables, no ho descartem. Algun dia s’haurà de fer
justícia amb aquesta gent perquè mentre hi hagi impunitat no hi
haurà democràcia real. Dit això, nosaltres vam fer els escarns al
govern perquè apel·lem a la democràcia segrestada. Qui ha fallat en
el seu mandat són els governs. No tan sols s’han aclucat d’ulls, és
que hi han coparticipat. La corrupció generalitzada en l’àmbit
local, autonòmic i estatal vinculats directament amb la bombolla
immobiliària. Per això parlem de democràcia segrestada. I per això
vam actuar primer amb els governants.

– Vaig llegir un retrat robot sobre els afectats de la hipoteca.
No són immigrats, sinó gent del país.

Veiem professions que no diries mai: arquitectes, enginyers.
Empresaris que havien hipotecat les cases per fer reeixir els
negocis. En general, a la gent de classe mitjana, blancs, autòctons,
els ha costat més de venir a les assemblees que no pas a la resta.
D’afectats ho han estat sempre, però han trigat més. Per vergonya. I
perquè tenien un coixí familiar que ara ja es va exhaurint. Vivim en
una societat malalta on és més estigmatitzada la pobresa que no la
corrupció. Hi ha casos de gent que s’ho passa més malament pel fet
que els seus veïns o familiars sàpiguen que ho han perdut tot, que
no pas pel fet de perdre-ho tot. Però cada vegada vénen més. Els ha
costat, però acaben venint. Saben que podem ajudar.

– S’amaguen les xifres de la gent que se suïcida perquè es queda
sense casa.

Totalment cert. Fixa’t en una cosa: ara tenim el cas d’aquesta pobra
nena assassinada. El pa que hi han sucat! Les famílies, el trauma,
les televisions. No parem de parlar-ne, nit i dia. En canvi se
silencien els suïcidis. Diuen que no se n’ha de parlar perquè si no
es repliquen els casos per efecte mirall. Ah, molt bé. I en el cas
de la nena no hi ha efecte mirall, doncs? Hi ha una intencionalitat
política, en el silenciament. Precisament ara a l’octubre tindrem un
informe a partir d’11.000 enquestes on surten dades que l’estat no
dóna.

– Comenteu aquesta frase: ‘El capitalisme no es pot reformar.
S’ha de substituir.’

Una cosa és l’economia de mercat i una altra, el gran capital. El
problema és el gran capital. I això sí que entra en col·lisió
sistemàtica amb els drets de la majoria, els drets humans i la
democràcia. Hi ha diversos autors que ho diuen, com el senyor
Subirats: avui si parlem de democràcia i drets humans hem de
qüestionar el capitalisme. L’accés al menjar, l’aigua, un aire net.
Un habitatge. El capitalisme tot ho ha anat mercantilitzant. Ara és
un moment interessant perquè el miratge s’ha esvaït. Durant la
bombolla ens van fer empassar que tots hi sortíem guanyant. Si et
mercantilitzes l’habitatge hi sortiràs guanyant. Sempre te’l podràs
vendre a un preu més alt. Doncs milers i milers de persones són més
pobres que abans. És el moment que ens ho preguntem: el romanço que
ens havien venut és mentida? Potser és el moment de reorganitzar no
tan solament l’economia. També els valors socials i morals. Per
capgirar-ho haurem d’impulsar uns altres valors. Valors de
cooperació i solidaritat.

– Si la democràcia servís de res, ja l’haurien prohibida.

Desgraciadament actual. Dit això, a algú li interessa aquest
discurs. I aquesta no sóc jo, sinó qui deté el poder. No ens hem de
deixar robar el concepte de democràcia. Ni el de drets humans. Ni la
política, la idea de política. Que siguem tots un descreguts i que
pensem que la democràcia és mentida, que tots els polítics són
corruptes i que res no serveix de res, a qui interessa? Al poder. Al
poder li interessa que siguem despolititzats. Crec que vivim uns
temps en què cal defensar un optimisme no ingenu, sinó militant: en
el curs de la història de la humanitat coses que semblaven
impossibles han estat possibles quan la gent s’hi ha posat. La PAH
no deixa de ser un humil exemple d’això. I això ens deixa entreveure
que podríem aconseguir victòries més grans i més importants.

– M’agradaria saber quin llibre llegiu.

Poc temps tinc per a llegir, entre la maternitat i l’activisme
social. Però ara damunt la taula en tinc uns quants. ‘Las Ciudades
Rebeldes. Del derecho de la ciudad a la Revolución Urbana’, de David
Harvey, i ‘Artur Mas on són els meus diners’, per exemple, sobre la
corrupció institucional a la sanitat catalana. Autors que m’hagin
marcat més? Albert Camus i Hannah Arendt.

– Quan el parlament europeu us dóna un premi, ho fa per quedar
bé, no per la PAH.

Quan vam recollir el premi ja els ho vam dir: ara teniu
l’oportunitat única de demostrar que Europa serveix d’alguna cosa
als ciutadans. Ajudeu a parar l’especulació. Perquè de moment
l’única Europa que veiem a la pràctica és la de la troica, no la del
parlament europeu. La de les institucions no democràtiques, com el
Banc Central Europeu i l’FMI, que imposen retallades i rescats
bancaris a costa de trepitjar els drets més bàsics i les conquestes
socials més consolidades, com ara la sanitat i l’educació. El
parlament, que és l’única institució pseudo-democràtica, perquè si
més no es votem cada quatre anys, en realitat es la que té menys
poder. És la que ens va donar el premi.

– Encara no sé què votaríeu en un referèndum d’independència.

I no t’ho diré. I això que tinc la meva opinió. Però sóc coneguda
pel fet de ser portaveu de la plataforma. I dins la plataforma hi ha
opinions diverses. Mentre jo sigui portaveu de la PAH no puc prendre
posició.

– No ens el deixaran fer, el referèndum.

Aquí sí que et responc: jo el faria igualment. El dret de decidir és
un dret que tenim. Hauríem de ser consultats sobre aquest tema.
Sobre aquest tema i el que faci falta. La consulta a la ciutadania
hauria de ser una pràctica habitual. Jo m’hi comprometo del tot, amb
el dret de decidir. Els drets no es donen. S’exerceixen. A la
plataforma fem això. Si avui tenim drets és perquè algú abans hi ha
lluitat i els ha conquerits. Els drets no cauen mai del cel. Mai.
Per definició, qui té poder no renuncia al poder voluntàriament. Els
privilegis no es deixen anar. Els drets són conquestes. Evidentment
que primer has d’utilitzar els mecanismes de l’estat de dret. Però
si aquests mecanismes són insuficients i impliquen la vulneració ‘de
facto’ de drets fonamentals, com el dret de decidir, o el dret
d’habitatge, doncs cal autoproclamar aquests drets i exercir-los
perquè siguin una realitat.

* Entrevista publicada a Vilaweb http://www.vilaweb.cat/noticia/4147522/20131003/ada-colau-parlem-democracia-hem-questionar-capitalisme.html