“El burca és una excusa per regular l’espai públic”
Antropòloga especialista en el món
musulmà i en les dones marroquines, va fer el seu primer treball de camp
a Argentona i Mataró. Ha escrit el llibre ‘La trampa del velo’ (Ed.
Catarata).
- A què respon el títol ‘La trampa del velo’?
La veritat és que hauria de dir les trampes, en plural,
perquè en el debat sobre la regulació del vel sempre es parla dels que
estan a favor i en contra. Una primera trampa és dir que es vol protegir
el dret de la dona quan en realitat el que es fa és exercir una pressió
sobre la base de l’islamofòbia i el que es vol és excloure una minoria.
És el primer argument trampós.
- I el segon?
És el discurs de la gent que està a favor del vel perquè
és part de la cultura. Si s’accepta l’ús d’aquest símbol de forma
acrítica potser s’està acceptant una sèrie de pràctiques patriarcals que
realment subordinen les dones i les obliguen a vestir-se de
determinades maneres.
- Com veu el debat a Catalunya sobre la prohibició del nicab?
Respon a l’interès per regular i controlar l’espai
públic per part de les autoritats. No em sembla casual que precisament
ara, després del moviment del 15-M i de la resposta brutal que va tenir
la policia cap a la gent que ocupa el carrer, a Catalunya s’estigui
parlant d’una llei que reguli l’espai públic.
- Què vol dir?
És bastant interessant que quan Felip Puig parla de la
regulació del burca i se l’acusa d’islamòfob, ell respongui que no, que
és una mesura relacionada amb la seguretat i l’espai públic. Crec que
amb l’excusa del burca es pot obrir la porta a una llei que reguli
realment una sèrie de condicions per poder-se manifestar. És un joc
bastant pervers. La regulació del burca finalment serà una via per
regular la repressió a l’espai públic.
- Vostè prohibiria el burca?
Crec que no s’hauria de prohibir.
- I què faria?
Caldria fer una anàlisi que expliqui la relació del
hijab i el nicab dins d’un context social, si va en contra de la
dignitat o no de les dones. I per una altra banda, també pensar què
significa regular la vestimenta i el cos. Em pot semblar fatal com
vesteixen les dones dels Quicos, les jueves ultraortodoxes o les
ultracatòliques, però això no significa que com a Estat pugui
prohibir-ho.
- Què opina de la gent que diu que els immigrants s’han d’adaptar als costums d’aquí?
Els que diuen això estan construint un problema,
transmetent la idea que els immigrants, sobretot els marroquins, no
s’integren. És una situació ideològica que busca estrangeritzar gent que
veritablement no són més diferents que els equatorians o els xinesos.
Per què són més diferents els marroquins que els xinesos?
- I per què?
Políticament l’odi al moro ha obtingut sempre rèdits
electorals, des dels reis catòlics fins a Felip Puig, fer lleis que
restringeixin la mobilitat de musulmans o la manera de vestir. És fàcil i
no té cap cost.
* Entrevista realitzada per Mar Ferrando publicada al diari El Punt Avui
El parany del vel: algunes claus
El debat sobre el vel oscil·la
entre seguretat pública i llibertat de les dones. Una polèmica que
sorgeix en moments de forta tensió social i deslegitimació dels governs.
Una oportuna operació política de distracció que intenta formatejar les
poblacions en imaginaris reaccionaris? Com evitar caure en aquestes
xarxes?
L’extensió de la dreta a Europa i la subsegüent
retallada de llibertats s’han encebat especialment en la diàspora
musulmana. La culpabilització dels immigrants, en particular dels
musulmans, de l’atur i del terrorisme, divideix a les poblacions que han
sofert els efectes de les polítiques d’austeritat.
Així, els mateixos governs que han
conduït a la precarietat a la major part de la població, es converteixen
en capdavanteres de la lluita contra l’enemic interior, el musulmà, que
és retratat com un lladre d’ocupacions, causant de conflictes socials i
potencial terrorista. Sobretot des de l’inici de la crisi, les
restriccions i prohibicions sobre els musulmans a Europa no han fet
sinó créixer, tal com ho il·lustra la construcció i resolució de
conflictes relacionats amb el mocador musulmà (hiyab) i el niqab. Les
forces polítiques que impulsen aquestes accions tenen un ampli espectre:
l’extrema dreta, la dreta democràtica i alguns ‘socialistes’, al
capdavant de normatives que prohibeixen el niqab en els espais públics o
el mocador en els centres educatius.
Però si les regulacions del mocador i del niqab tenen
com fi la seva restricció a Europa, en altres contextos les dones són
obligades a dur-los, com ocorre a Iran, Afganistan, Aràbia Saudita, Gaza
o a Txetxènia. Aquestes normatives s’han elaborat en processos de
construcció nacional o de forts conflictes civils o internacionals. Han
servit perquè certes elits reforcin la seva legitimitat, sent
acompanyades d’importants limitacions a la mobilitat de les dones i de
tot un aparell jurídic que les subordina als barons. Les normes
vestimentàries en els països musulmans són la culminació d’aparells
jurídics obertament patriarcals. Allà on no existeix norma formalitzada,
poden existir grups ‘incontrolats’, tolerats per les institucions, que
obliguin a cobrir-se a les dones. Amb norma o sense ella, en aquests llocs les que no duen hiyab són considerades, en suma, dones dolentes.
En les dues situacions, que presenten un cridaner
paral·lelisme basat en la dominació de les dones musulmanes, el mocador
té un important paper. En la primera, la islamofòbia utilitza el hiyab com icona de la diferència cultural i com a prova de la inferioritat dels musulmans.
Regulant el hiyab –o prohibint el niqab– troba una excusa per a
restringir els drets de les minories musulmanes en el seu conjunt,
criminalitzant tant a les dones que el duen com a les seves portadores
potencials. En la segona, el mocador es converteix en una eina –la més
evident– de control de les dones, que habitualment s’acompanya d’altres
restriccions a la llibertat. En els països o grups on el mocador és
obligatori o altament recomanable, les dones depenen jurídica i
socialment dels varons. El mocador és el símbol visible d’aquesta falta
d’autonomia. Ambdós tipus de regulació, la que obliga i la que restringeix, tenen un objectiu comú, que és la dominació de les dones per mitjà de l’aplicació sobre els seus cossos de normatives legals –normativització–.
Què es pot fer i dir? És complicat enfrontar-se a aquest
dilema des del pensament crític, ja que podem caure en un doble parany.
El primer és el de la cultura, que enreda especialment a l’esquerra i
al propi feminisme crític. Es construïx un discurs pro mocador que
emfatitza la diversitat cultural i s’adopten posicions de tolerància
acrítica d’aquest com pràctica social i política. No obstant això, s’oblida que l’autenticitat cultural és una construcció del poder, postcolonial, però també masculí i capitalista.
Com no es qüestiona el seu ús, no pot indagar-se en els pressupostos
patriarcals que pot haver sota vel. En aquest context s’emfatitzen els
significats situacionals del mocador: estatus, resistència, etc., però
l’especificitat de cada situació ens impedeix veure el bosc, ens
dificulta l’anàlisi política, que se situa més enllà de les decisions
individuals que les dones prenen –o els són imposades– a cada moment pel
que fa al vel.
Per a superar aquest escull, seria fonamental tractar
les relacions entre el mocador i el poder en les seves diferents formes:
per què han emergit els diferents ‘assumptes del mocador’ en moments
concrets? Per què el mocador s’ha convertit en el límit de
l’alliberament de les dones en bona part dels contextos musulmans? Com
es relaciona l’islam ‘de mercat’ amb el mocador i amb la forta presència
dels conservadors en el sí de les comunitats musulmanes? És compatible
el hiyab amb l’acció política d’esquerres i emancipadora? En definitiva,
si el discurs antiprohibició segueix parlant
únicament de tolerància a la diversitat, acaba apuntalant els corrents
neoconservadors musulmans, al considerar inqüestionables els
pressupostos –culturals, religiosos, socials, etc.– que estan en la base
de l’ocultació del cos. Aquell conservadorisme té gran èxit en
l’interior de les comunitats musulmanes i troba en el mocador la
representació d’aquesta nova moral pública.
En l’altre extrem discursiu està el parany dels drets.
Els prohibicionistes, conduïts per la dreta i part dels partits
socialistes europeus, es recolzen en el feminisme (neo)liberal per a
afirmar que el mocador ha de ser eradicat en nom dels drets de les
dones. En la superfície, s’emfatitzen els drets humans, però en realitat, s’estan legitimant posicions antimusulmanes i antiinmigració.
Es construeix una frontera entre les dones musulmanes i la resta de les
dones, perquè no són com ‘nosaltres’. Aquestes imatges s’usen per a
caracteritzar als musulmans en el seu conjunt, naturalitzant la
imposició de límits i prohibicions a pràctiques que prèviament s’han
qualificat com primitives, jugant l’estrangeria –més imaginada que real–
un paper important.
En definitiva, la crítica al mocador és un subterfugi
políticament correcte per a la islamofòbia. De passada, s’invisibilitzen
les pràctiques patriarcals dels contextos no musulmans. El dilema ha
d’encarar-se sense por dintre de l’esquerra i, sobretot, des del
feminisme. Cal incorporar les inquietuds de les musulmanes, però sense
perdre de vista que l’eix no és la musulmanitat, sinó la construcció
d’un discurs polític. Si incloem a “l’indígena” per la seva condició,
estarem essencialitzant el nostre enfocament i reproduint a aquest
subjecte colonial. Hem d’articular un discurs informat i militant sobre
el tema, de manera que inclogui l’atenció a les dones que decideixen dur
mocador o que lluiten contra ell, sense, per això, donar suport al
patriarcat o al racisme antimusulmà.
* Article d’Ángeles Ramírez extret de la revista Diagonal
