Mouhamadou Diol és un referent del teatre de l’oprimit a l’Àfrica idirigeix des de fa 10 anys el Festival Internacional de Teatrefòrum
de Dakar (Senegal).
–El teatre de l’oprimit es crea per resoldre situacions
d’injustícia. Fa anys que està latent en llocs com Amèrica Llatina
i l’Àfrica. Per què mai sembla que resolgui els conflictes de la
vida real?
Els teatres estan globalitzats a molts nivells; el teatre de
l’oprimit no ha pogut accedir a tots els nivells, ni tots els
conflictes tenen la mateixa dimensió. Sí que és cert que el diàleg
és l’eina principal de resolució de conflictes en totes les
cultures. El diàleg és l’eina per excel·lència. El teatre de
l’oprimit persegueix les diferents dimensions essencials de la vida
(des de la política, la cultura, la religió, la psicologia de
l’individu…). Nosaltres procurem explicar-ho a través d’accions
que projecten imatges. Tots tenim interpretacions diferents
d’aquestes imatges que comporten contradiccions. Aquests
descobriments de l’altre són el que genera repercussions. És
indispensable conèixer l’altre: Quina és la imatge que tenim els
africans d’Europa? I viceversa?
–Com s’enfronta un conflicte a través del teatre de
l’oprimit?
Hi ha diferents estadis. Primer cal explorar i establir un
diagnòstic. És a partir de llavors que es pot plantejar l’acció
(escènica) i la posterior avaluació entre la comunitat. En aquest
procés tothom descobreix que no hi ha una única interpretació del
conflicte, i en prenem consciència.
– Posi’m algun exemple real del seu treball a Dakar.
Per abordar la contaminació de la badia de Hann. O sobre l’emigració
amb el muntatge El judici als clandestins. Des d’aquesta badia de
Hann (que se la coneix també popularment com a Port de Barcelona )
surten molts vaixells cap a Europa. No és que aquest vaixell pugi
fins a Barcelona, es diu la ciutat com un concepte abstracte que
implica occident. Quan som crítics amb els que emigren durant
l’obra, som mal vistos. Aquesta obra la representem des del 2006
aproximadament i volíem qüestionar el fet dels que marxaven. Ara, la
mateixa peça serveix per explicar la dificultat de poder tornar. I
és que, ara, al Senegal molts emigrants estan tornant. És un teatre
que pretén intervenir en la realitat social. A l’obra es mostren les
dues cares d’Europa: la cara humanitària amb la Creu Roja que acull
els migrants (pels africans és molt important l’acollida), però
també l’altra cara, la de la policia i la il·legalitat de les
persones (també ensenyem com molts acaben treballant venent bosses
il·legals i amb la jugada de recollir-los). Aquesta escena generava
una gran discussió entre el públic.
– I la màfia que abusa del miratge del progrés a Occident?
És una mala interpretació. Com a mínim al barri d’on jo sóc, Yarakh,
a Dakar. Nosaltres som una comunitat que decideix en conjunt quin
vaixell s’arreglarà per marxar, quins membres de les diferents
famílies emprendran el viatge i quants diners es necessiten per
poder fer el viatge i qui ho coordina. Hi ha plena confiança. És
veritat que en aquest vaixell, un 60% són els de la comunitat i un
altre 40% venen de poblats d’interior que només paguen la travessia.
– Però si fos tan perfecte, no es trobarien vaixells a la deriva
ni es comptarien tantes desaparicions a la Mediterrània.
És que al costat dels vaixells que surten del Senegal hi ha els que
surten de les costes del Nord i que s’omplen amb emigrants que han
creuat el desert i vénen de països com Mali, Guinea o Sierra Leone.
Des del Senegal, a vegades, també hi ha naufragis però s’informa
tota la comunitat.
– Per què la gent se’n vol anar?
Nosaltres aspirem que la gent pensi com es pot fer la vida millor a
casa seva.Com es pot evitar que situacions com les d’avui es
repeteixin. En l’obra, també donem la part de responsabilitat als
europeus perquè sovint només es veu els africans que creuen el mar
però nosaltres veiem com les multinacionals europees s’instal·len al
Senegal i acaparen tant la terra com el mar. No pot ser tampoc que
els europeus acaparin els recursos i ho facin pagar als que abans ho
disfrutàvem nosaltres.
– Llavors, quina ha de ser la solució?
Cal admetre que hi ha una mala governança dels polítics africans, en
general: malversació de fons, nepotisme, corrupció… Tot això ho fa
molt difícil. Tenim sort que la vida tingui una base social molt més
important que la política. Amb el nostre teatre, pretenem que les
persones també assumeixin la seva responsabilitat de suportar
aquesta situació política.
– Quina relació hi ha entre aquest teatre més social i el de les
programacions convencionals?
En tot el Senegal hi ha dos teatres, i són del govern. Ningú hi pot
entrar. En 20 anys no hi hem actuat mai.
– I a les places, com es convoca la gent?
El nostre problema és molt diferent del vostre. Nosaltres patim
perquè no hi hagi massa gent. La gent segueix la funció des de les
finestres, per les teulades…
– A Europa, veiem amb preocupació el creixement d’Estat Islàmic,
un grup que es reforça amb joves europeus capaços de defensar la
violència…
Jo ho segueixo amb molt d’interès. Europa va créixer amb la crisi
financera, la monetària i la social. Ara hem de veure com pot seguir
creixent amb aquesta nova crisi. El que serà clau és el contingut
que li donem a aquesta crisi, si l’aprofitem per aprendre coses. No
s’entén que una part de l’Àfrica en vulgui dominar una altra només
pel fet de ser musulmà o d’origen musulmà. També és cert que en la
nostra part de l’Àfrica, la subsahariana, ho hem conegut molt poc
això, encara, exceptuant Nigèria que està immersa en el terrorisme.
En la meva Àfrica només es coneix d’Europa el que passa a França (és
una antiga colònia francesa). Per això l’activisme del teatre de
carrer és que parla directament.
– Però en aquesta mirada hi pot faltar molta informació.
Tens raó. No ens falta contingut però sí informació. La natura té
aquesta saviesa. Nosaltres presentem un got mig ple i són les
opinions dels espectadors el que l’acabaran omplint.
– Què és més important el punt de vista de l’altre o bé reforçar
l’actitud de la víctima perquè en deixi de ser-ne?
La nostra intenció és poder créixer amb les dues. En tots hi ha
algun element que ens uneix, amb el que ens podem sentir
identificats. Ens uneix els principis i els valors.
– Quina ha estat la seva carrera artística?
Jo no tinc cap formació teatral. Vaig arribar de cop, com la majoria
dels meus companys. Visc en un barri difícil, pobre, però partim
d’una comunitat, que té necessitat de viure junta. És molt forta.
Defensar aquesta vida comunitària és defensar-se un mateix.. també
cal dir que no estic sol en el projecte al Dakar. Vam compartir
connexions amb Augusto Boal, compartim connexions amb Amèrica
Llatina i amb La Xixa Teatre.
– Partiu de les arrels de la comunitat, en plena civilització.
Què es manté del teatre ritual, de la música i el ball en les
vostres creacions?
Fem un teatre de l’oprimit diferent de la resta. Nosaltres partim de
la tradició de la oralitat. I és que bona part del Senegal no sap
llegir ni escriure, tot i que té un notable nivell intel·lectual,
gràcies a l’oralitat. Les persones que no son capaces de llegir i
escriure són capaces d’assumir professions intel·lectuals que no es
troben a Barcelona, París o Grècia. Ells no tenen la capacitat
d’escriure però, depèn com, tampoc està malament que sigui així.
* Entrevista realitzada per J. Bordes publicada al diari El Punt
Avui
http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/870229-lveiem-com-les-multinacionals-acaparen-tant-la-terra-com-el-marr.html
