San José de Apartadó, 18 d’abril de 2010.
Us escric des de la
Comunitat de Pau de San José de Apartadó al nord de Medellín, enmig de
la serralada que dona camí cap al carib colombià, terra de camperols i
de conflicte armat des de fa molts anys.
Porto un bon rato
donant voltes pel llit i no puc conciliar-me amb el son. Estem en una
casa de fusta amb les seves hamaques, cuina, safareig, dutxa, wc, tot
molt auster però acollidor, és el lloc on s’allotgen les brigades de
pau, voluntaris que fan d’escut humanitari per als camperols amenaçats
per part dels paramilitars. En comparació amb les cases que té la gent
aquí seria una de les millors, la gent viu en cases fetes de fusta on
només hi ha petits espais que serveixen de dormitori, de vegades més
d´una persona en un mateix llit, els nens s´amunteguen en busca del
raser de la seva mare i dels germans mes grans, un espai per cuinar i
totes les altres necessitats es fan a l’exterior, una dutxa, un wc…
La nit es tranquila i agradable, només s´escolta el soroll dels grills
que em transporten a la meva infantesa, quan al poble de petit se’n
sentien a l’estiu. Les nits acostumen a ser tranquiles llevat d’algun
dia que he sentit el soroll de fons del que sembla ser algun combat
aïllat entre la guerrilla i els paramilitars.
Després
de 10 dies en aquest lloc puc començar a entendre una mica la realitat
del que està passant en aquesta zona. Estem fent una feina de
documentació d´un projecte de desenvolupament agrícola basat amb la
soberania alimentària, mètodes de sostenibilitat referents a cultius
ecològics, la utilització de llavors i plantes autòctones. Tot aquest
projecte es fa en col·laboració amb l’ONG Lococirco de la Vida, uns
llibertaris que van venir fa 4 anys amb un circ a recórrer la comunitat
amb la intenció de compartir un somriure amb la gent que pateix la
repressió constant dels militars. S’han solidaritzat amb ells fins al
punt que ara els hi potencien el projecte agrícola amb ajudes que
arriben des d’Espanya, una feina admirable per part d’una gent, el Loco
Circo, que veient el seu aspecte algú podria pensar tot lo contrari,
encara que com diuen aqui “las cosas que se hacen con el corazón jamás
nadie las destruirá” .
He
parlat amb bastanta gent i m’han explicat moltes coses, és impossible
que en una conversa amb persones adultes no acabi aflorant el problema
del conflicte armat que es pateix aquí i amb això vull anar més lluny,
difícilment ningú no pot deixar de sentir la mort d´un familiar o amic
a la comunitat. Són molts els anys que porten en lluita i resistència
els camperols d’aquestes terres. La imatge que ens arriba de Colòmbia
a Europa segurament es que el problema ve de part dels narcotraficants
que volen el poder de les terres pel cultiu de la fulla de coca, en
part serà cert però hem de saber que hi ha alguns motius més que estan
promoguts pel govern d’Uribe i des de molts anys enrera per qualsevol
govern que ha mantingut un discurs de lliberal.
Avui li preguntava a
Dña. Brigida per l’origen del conflicte i em deia que Colòmbia es un
país ric, molt ric, en recursos naturals com el petroli, carbó,
esmeraldes i una terra per al cultiu agrícola boníssima, resulta que
Espanya darrera dels EUA és el segon país inversor al país i que moltes
multinacionals estan pressionant al govern per a que faci fora de les
terres als camperaols per començar a expoliar els recursos del país.
Colòmbia té una llei que et permet ser propietari d´unes terres quan
portes més de 4 anys treballant-les. Els camperols són acusats i
fiscalitzats com part que participa activament amb la guerrilla per part
del sistema judicial del país, aquesta seria l’excusa que el govern
utilitza com a pressió sistemàtica en contra de la gent que li molesta,
cal recordar que al pare del president Uribe el va assassinar
suposadament la guerrila perquè diuen era un mafiós. L’altra cara fosca
del conflicte es que el govern utilitza l’aparell militar i paramilitar
per fer desaparèixer persones innocents.
Aquesta
gent ha viscut tota la vida al poble de San José i que es troba a 15
minuts a peu d’on ens trobem actualment. Fa 5 anys el govern va decidir
unilateralment instal·lar-hi un cuartel militar i la gent de la
comunitat van decidir no conviure-hi fins al punt que van haver de
buscar-se un nou terreny per tornar a construitr de nou les seves
cases. El poble actual és diu San Josesito pel qual hi passa un riu on
els nens abans podien anar a banyar-se i jugar, ara és impossible ja
que totes les aigues fecals de S. José fan cap al riu amb la fatal
conseqüència per als que viuen aigües mes avall. Al poble es pot
respirar un ambient tens, està patrullat per militars constantment,
pels camins pots patir un reten en qualsevol moment i ser preguntat de
les teves activitats a la zona. Les dependències municipals com la
cooperativa i l’escola que eren propietat dels camperols estan en desús
i en un estat decadent. El govern està potenciant el poble de S. José
perquè hi vinguin a viure gent d´altres racons de la regió, moltes de
les seves cases ara es troben ocupades per noves famílies amb
l’objectiu de potenciar l’humiliació dels camperols.
Tal
com deia, aquí tothom té un testimoni que comptar. En els últims 10 anys
han mort o desaparegut prop de 200 persones, l’any 2005 van haver-hi
l’última gran massacre i que ha tacat de manera sagnant a la comunitat.
Van ser 2 les matances del 2005, la primera a la vereda de Mulatos on
els paramilitars van matar a Luis Eduardo Guerra un dels líders mes
actius de la comunitat i que estava amb negociacions amb el govern i 5
persones més entre els quals hi havia 2 nens de 6 i 8 anys, els seus
pares i un adolescent. Aquell mateix mateix any a Dña. Brigida que ja
li havien matat al seu marit un temps abans li van matar la filla de 15
anys, justament el dia de Nadal del 2005. Avui m’ensenyava les fotos
de la seva filla mentre m´ho explicava, se m´ha encongit el cor. Per
un moment he entès que perdre un fill per una mare és un cop
irreversible però si al damunt té l’han assassinat després aquest
sentiment es converteix en una tortura per tota la vida. Dña. Brigida
està amenaçada i no es mou quasi mai de la comunitat, viu aquí perquè
se sent segura però m’ha donat la sensació que sap que si surt de la
comunitat podria tenir conseqüències encara que ella sempre diu que si
vius a la comunitat has de ser conscient que potser hauràs de donar la
teva vida per defensar-la. És una lluitadora, de passat sindicalista i
comunista, ara continua amb la seva resistència a no deixar-se prendre
el que més s’estima, a banda dels seus fills que li fan costat, i que
es la seva estimada terra.
Des
de fa un temps Dña. Brigida pinta quadres per intentar evadir-se dels
mal sons i està utilitzant la pintura com a teràpia i forma
d’alliberament dels seus pensaments, sembla que s´aprecia una evolució
en allo que pinta, segurament fruit de la millora del seu estat anímic.
Albert Farnós
Nota: L’Albert és un fotògraf company nostre del Perelló que es troba en aquests moments a Colòmbia, des d’on ens ha fet arribar aquest relat.
