“El cinema, quina funció ha de tenir? La de posar les personesdavant de les coses, de les realitats com són, i donar a conèixer a
altres persones, altres problemes”.
(Roberto Rossellini)
–
“El viento que agita la cebada”, de Ken Loach (Irlanda /
Regne Unit 2006).
Irlanda, 1920. Uns camperols s’uneixen per a formar un exèrcit de
guerrillers voluntaris i enfrontar-se als despietats Black and Tans
(Negre i Caqui, pel color dels seus uniformes), tropes britàniques
que havien estat enviades per a sufocar les aspiracions
independentistes d’Irlanda. Dut per un profund sentit del deure i
per l’amor cap al seu país, Damien (Cillian Murphy) abandona la seva
prometedora carrera de metge i es reuneix amb el seu germà, Teddy
(Padraic Delaney), en una perillosa i violenta lluita per la
llibertat. Quan la lluita dels insurgentes porta als britànics a un
punt crític, les dues parts signen un tractat per a posar fi al
vessament de sang. Però, a pesar de l’aparent victòria, esclata la
guerra civil entre qui donen suport al pacte i qui ho consideren una
traïció, i les famílies que havien estat lluitant colze a colze es
veuen estripades, i els seus membres convertits en enemics.
–
“La Dignidad de los Nadies”, de Pino Solanas (Argentina
2005).
Durant la dècada dels 90, els mitjans del sistema reiteraren que la
realitat no es podia canviar, i que ens havíem de resignar al camí
únic neoliberal. Una cultura de la derrota, amnèsica i hipòcrita va
calar fons en els sentiments de milions de persones. Però una altra
realitat venia demostrant el contrari a través de milers d’actes
individuals i col·lectius.
Són històries i testimonis commovedors de la resistència social a
l’Argentina davant de l’atur i la fam produïts pel model de la
globalització. Són relats de solidaritat, petites epopeies
explicades pels seus protagonistes, herois anònims amb propostes
col·lectives que van guanyar el desemparament, reconstruint
l’esperança. Amb “La Dignidad de los Nadies”, diu Pino Solanas: “He
querido revelar las pequeñas victorias y hazañas cotidianas de los
“nadies”, alternativas y propuestas solidarias que demuestran como
este mundo puede ser cambiado”.
–
“Inside Job”, de Charles H. Ferguson (EEUU 2010).
Inside job exposa la terrible veritat sobre la crisi econòmica de
2008. L’ensorrament financer a nivell mundial ha suposat més de 20
bilions de dòlars en pèrdues i, com a resultat, milions de persones
han perdut les seves cases i llocs de treball.
A través d’una extensa investigació i d’entrevistes amb respectats
experts financers, polítics i periodistes, aquest documental exposa
l’auge d’una indústria deshonesta i revela les corrosives relacions
que han corromput als polítics, al reglament regulador i als
acadèmics.
Dedica la seva introducció a la crisi financera a Islàndia de 2008 i
2009, continuant amb l’exposició de les causes de crisi mundial i
acabant amb un diagnòstic de la situació actual, concloent que és
insignificant el que s’ha fet durant l’administració de Barack
Obama.
Se centra en els canvis de la indústria financera en les dècades
passades que han dut a la crisi, els moviments polítics cap a la
desregulació, i com l’evolució d’àmbits financers complexos com el
mercat de derivats van permetre grans increments en el risc financer
adoptat, al permetre eludir les regulacions que tenien com fi
controlar el risc sistèmic. Al descriure el desenvolupament de la
crisi, la cinta també examina el conflicte d’interessos del sector
financer, suggerint que es tracta d’una pràctica que en moltes
ocasions s’oculta al públic. També indica que aquests conflictes
pertoquen a les agència de qualificació de risc el mateix que als
acadèmics que són pagats com consultors sense informar referent a
això en els seus assajos, enfosquint i exacerbant la situació que va
conduir a la crisi.
–
“La toma”, de Naomi Klein i Avi Lewis (Canadà, 2004).
Durant l’any 2001, Argentina es va veure immersa en una de les més
importants crisis econòmiques dels últims temps. La classe mitja, la
més pròspera de tota Llatinoamèrica es va despertar en un Buenos
Aires fantasmagòric, amb fàbriques abandonades i un nombre
espectacular de desocupats. En els suburbis de la capital, trenta
obrers sense ocupació decideixen prendre la fàbrica on treballaven i
es neguen a abandonar-la.
Realitzat per Naomi Klein (l’autora de “No logo”) i dirigit per Avi
Lewis, explica la història dels treballadors d’Argentina que
reclamen el control de les plantes industrials tancades on una
vegada van treballar, per a convertir-les en cooperatives de
treballadors. Les seves frases de presentació són “Acomiada al cap”
i “Ocupar, resistir, produir”.
La pel·lícula és una sort de manifest econòmic per al segle XXI, on
s’acosta a l’espectador a la vida de gent comuna que reclama
treball, dignitat i democràcia integral. També intenta mostrar
l’obsolet i contraproduent dels sistemes polítics representatius i
la necessitat de la democràcia directa tant en la vida comunitària
com en el lloc de treball.
Durant la crisi argentina (argentinazo) un grup d’aturats d’una
planta de fabricació de peces d’automòbils entren a la fàbrica
inactiva i decideixen posar-la a produir pel seu propi compte,
aquest fet en un suburbi de Buenos Aires posa en discussió la
política de la globalització. La planta es va tancar per culpa,
segons argumenta el documental, de les polítiques econòmiques del
govern de Carlos Menem sota la direcció del Fons Monetari
Internacional. Mentre que protegida per la declaració de fallida la
companyia comença a vendre propietat i inventari per a pagar els
creditors, un fet que en el futur va reduir en gran part el
potencial de tornar a la producció, en un esforç d’establir el seu
propi control, els treballadors van ocupar la fàbrica i van començar
una llarga batalla per a guanyar el dret de fer-la funcionar ells
mateixos, com cooperativa.
Taverna Despertaferro, c/Martí Napolità 7, Reus
Bar Campus, c/Sant Llorenç 11, Reus
Organitza: Assemblea Popular de Reus
