Article d’Óscar Carpintero, d’Ecologistas en Acción.
Ara sembla que tots ho veien venir. Que era un resultat
cantat. Per desgràcia, no va ser sempre així. Nombrosos
economistes crítics hem assenyalat durant els últims anys –sense èxit–
les esquerdes previsibles d’un model econòmic condemnat al fracàs
els costos socials del qual afloren ara amb força. Menys atenció han
rebut, no obstant això, els costos ecològics ocults associats a aquesta
estratègia de “desenvolupament” clarament insostenible.
Insostenible tant pel costat del
consum de recursos com per la generació de residus, doncs
seguim basant la nostra forma de produir i consumir en un 80% de
recursos no renovables. Amb la peculiaritat que, del total de recursos
naturals utilitzats i valorats, el 50% han estat productes de pedrera
destinats a alimentar els successius boom immobiliaris i
d’infraestructures.
Si tenim en compte que en el moment àlgid del recent
boom immobiliari es van iniciar 900.000 habitatges i que cada metre
quadrat d’un habitatge exigeix de mitjana una tona d’energia i
materials, la dimensió del malversament sembla òbvia. Un absurd ecològic i econòmic tant més cridaner
quant que gairebé dos terços del construït no ha estat justificat per la
demanda de primera residència, sinó que ha anat a parar a habitatges
desocupats a l’espera de revaloració i posterior venda per a
materialitzar la inversió, o a habitatges secundaris amb utilitzacions
mitjanes de 22 dies a l’any. Poc importa que per a això hàgim batut el
record europeu en producció de ciment (60 milions de tones) i de formigó
armat (185 milions de tones), o el que és el mateix, que hàgim produït
quantitats que donarien de sobres per a pavimentar tot el territori
nacional a raó de més d’una tona de ciment per hectàrea o gairebé quatre
de formigó.
Aquesta insostenibilitat interior augmenta amb la
insostenibilitat exterior plasmada en el doble dèficit físic i
territorial contret amb la resta del món. La creixent
dependència respecte de substàncies estratègiques
(combustibles fòssils i minerals) explica que, per cada tona que surt
del nostre país en forma d’exportacions entrin com importacions tres
tones més. Un dèficit comercial físic que, per a sorpresa de molts, no
ho tenim contret amb el nostre principal soci comercial (la UE), sinó
amb els països empobrits d’Àfrica (gas d’Algèria, petroli de Nigèria,
etc.) i Amèrica Llatina. Ara bé, a aquest dèficit comercial físic se
suma un creixent dèficit ecològic-territorial equivalent a més de tres
vegades la nostra pròpia superfície productiva, resultat d’una petjada
ecològica (l’espai que cadascun ocupem per a satisfer el nostre model de
consum i absorbir els residus en forma de diòxid de carboni) de més de 5
hectàrees/ habitant, molt superior a la superfície ecològicament
productiva per capita espanyola (1,4 ha/hab). Ja només per a absorbir
les nostres emissions de CO2 necessitaríem una superfície forestal
equivalent a tres països com el nostre. Una cosa que, òbviament, no
tenim.
No és ja només un problema que el món no pugui suportar
la generalització del model de producció i consum nord-americà. Tampoc
és viable ja estendre al conjunt mundial el comportament econòmic-
ecològic d’un país com Espanya, doncs òbviament no tots els països poden
ser alhora deficitaris en termes físics, territorials i financers.
D’algun territori han de sortir els recursos per a abastir i finançar a
la resta.
Encara que, és clar, abans que avançar en una
reconversió econòmica-ecològica i social d’arrel, sembla que es
prefereixen invocar els conjurs tecnològics de moda (I+D) amb els quals
intentar donar, una vegada més, gat per llebre.
>>> Article d’Óscar Carpintero publicat a la
revista Diagonal núm. 117
