El nord d’Àfrica és la balconada del món àrab i musulmà sobre Europa.
Entre l’Atlàntic i el Mar Roig viuen 200 milions de persones -un terç
menors de quinze anys- que comparteixen situacions semblants: despotisme
i corrupció, estretor econòmica i desequilibris socials, però també
l’orgull de pertànyer a una vella civilització, una infrangible passió
per la vida i molta sed de llibertat i justícia.
Percebut per Europa com font de problemes –immigració, tràfic de
drogues, ascens de l’islamisme, amenaces terroristes…-, el nord d’Àfrica
és l’objecte d’aquest llibre, que també pot llegir-se com una etapa
contemporània dels viatges cap a l’Orient empresos en el segle XIV pel
tangerí Ibn Batuta.
De Tánger al Nilo és una recopilació de 36 articles i reportatges sobre
la zona publicats per Javier Valenzuela entre els anys vuitanta i
l’actualitat. Està dividit en quatre seccions -Marroc, Sàhara,
Algèria i Egipte- i arrenca amb un pròleg escrit per a l’ocasió per
l’autor.
Extractes del pròleg de l’últim llibre del periodista Javier Valenzuela,
“De Tánger al Nilo”.
I
Al començament dels noranta em vaig instal·lar a París, procedent del
Marroc. Els primers dies se’m van anar volant en diversos tràmits
administratius, immobiliaris i professionals. Hi havia, no obstant això,
alguna cosa en la capital francesa que em provocava una persistent
sensació de perplexitat i fins a neguit, encara que no assolia
identificar-lo. Fins que un matí de dissabte, passejant per primera
vegada amb calma pels carrers del centre de París, vaig descobrir el que
era: on estaven els nens?
Allí hi havia moltes senyores grans i elegants
passejant gosets abrigats i perfumats, però no hi havia nens, o si els
havia, eren molt pocs. I és que en els anys anteriors jo havia viscut
envoltat de nens, adolescents i joves. Obstaculitzaven i sortien
esvalotant de les escoles, jugaven al futbol en qualsevol plaça o descampat,
abarrotaven els carrers encara que fós passejant avorrits o fent això
que alguns anomenaven sostenir les parets, t’assaltaven en massa en els
socs per a oferir els seus serveis de guies.
Tant com les diferències de
clima i de riquesa, el que xocava a l’arribar a Europa procedent del
nord d’Àfrica era la senectud de la població de la primera en contrast
amb la joventut de la segona.
El nord d’Àfrica, el territori que va des de l’Atlàntic al mar Roig,
compte en aquest començament de la segona dècada del segle XXI amb uns
200 milions d’habitants, dels quals un terç són menors de 15 anys i més
de la meitat menors de 25. Pot veure’s com una bomba demogràfica, i ho
és si es pensa en la incapacitat de les elits polítiques i econòmiques
dels països nord-africans per a oferir treball, llibertat i dignitat a
aquesta munió de xavals i xavales.
D’aquí es deriven, en efecte,
l’impuls cap a la immigració clandestina a Europa i la temptació de
l’islamisme polític i fins i tot del jihadisme. Però pot veure’s també com
una font de vitalitat en les portes meridionals d’una Europa envellida i
fatigada.
Des del Marroc a Egipte, el nord d’Àfrica presenta una sèrie
de característiques comunes. Estem parlant d’una franja de terra
atrapada entre el Mediterrani i el gran desert del Sahara, una franja
escassa en aigua, de cultius precaris i polsosos, de devastadores
sequeres i plagues de llagostes, però també de saborosos fruits,
hortalisses i verdures, de cuines sofisticades i delicioses.
Estem
parlant de poblacions arabitzades lingüística i culturalment des de fa
segles sobre substrats berbers, faraònics i grecollatins. Estem parlant
de terres de l’islam on també han viscut, i encara viuen, encara que
amb creixent dificultat, minories jueves i cristianes. Estem parlant de
pobles amb molta civilització a les seves esquenes, però que es van
quedar enrere fa temps.
Estem parlant de gent que sofreixen règims
polítics despòtics i corruptes i sistemes socioeconòmics amb tremendes
desigualtats, amb minories molt riques i majories modestes o pobres.
Estem parlant d’individus i comunitats que tenen unes enormes ganes de
viure, que adoren la música i el ball, l’humor i la sensualitat, que
veneren als ancians, els consenteixen gairebé tot als nens i consideren
sagrada l’hospitalitat.
Estem parlant, ni més ni menys, que de països
com el Marroc, Tunísia i Egipte, riquíssims en oferta cultural i
turística, encara que pobres en minerals i hidrocarburs, i de països com
Algèria i Líbia, beneïts pel gas i el petroli, encara que d’imatge una
mica més tosca per a l’exterior.
II
Durant els últims 25 anys he cobert com periodista el nord d’Àfrica i he
tingut de veure desenes de vegades la sorpresa i la incredulitat pintats
en els rostres dels meus amics espanyols quan els explicava que si, que
es podia beure cervesa a Casablanca; que si, que hi havia discoteques a
Alger; que si, que hi havia noies sense vel i amb faldilles curtes a Tunísia;
que si, que hi havia demòcrates laicistes al Caire.
Aquesta sorpresa i
aquesta incredulitat eren fruit tant dels estereotips seculars contra el
moro com de la impotència dels periodistes de la meva generació per a
convèncer als seus editors a Madrid, París, Roma, Londres o Berlín que
allí no només hi havia jihadistes barbuts desitjosos de fer
saltar per l’aire una estació de metro europea i dones cobertes amb un
mantell des del cap fins als dits dels peus; que allí també hi havia, i
de fet eren majoria, musulmans piadosos, sí, però tan violents com la
meva àvia Salomé que anava a missa tots els diumenges amb un mocador
en el cap, i marroquins, algerians, tunisians i egipcis als quals els importava una figa la religió, qualsevol religió, i que somiaven desperts
amb llibertat, desenvolupament i justícia.
Però no hi ha manera. Com ha comprovat en carn pròpia el gran Juan
Goytisolo, no hi ha manera que la complexitat, la pluralitat del nord
d’Àfrica i, en general, del món àrab i musulmà arribi a les grans
masses. El cronista es pot donar amb una pedra en les dents si una minoria
il·lustrada, desprejuiciada i veritablement desitjosa de conèixer la
realitat li presta alguna atenció. I així ens va.
La nostra visió
majoritària es retroalimenta amb la visió dels que en l’altre costat
sostenen que no només volem explotar les seves terres, sinó també
aniquilar les seves ànimes. Els nostres discursos retòrics sobre dur a
aquelles terres la democràcia, els drets humans i la igualtat dels
gèneres es compadeixen malament amb la poca atenció que concedim als
que lluiten per això mateix en l’altre costat, amb l’exagerada atenció
que prestem als milenaristes bojos i violents de l’altre costat, amb el
nostre suport als règims despòtics i corruptes que oprimeixen als de
l’altre costat, sempre que ens enviïn gas i petroli i reprimeixin amb
duresa als dissidents, a qualsevol dissident, el demòcrata o
l’islamista.
La nostra suposada superioritat moral i política es compadeix malament
amb la doble rasadora amb la qual tractem als israelians, als quals els
perdonem tot, i als palestins, als quals no els passem ni una. La nostra
apologia del lliure comerç es compadeix malament amb la nostra
exigència que ells aixequin totes les seves barreres duaneres mentre
nosaltres els regategem les quantitats de tomàquets i taronges que poden
dur als nostres mercats.
Sí, ens hem guanyat en l’altre costat una sòlida reputació d’hipòcrites.
De Tánger al Nilo. Crónica del norte de África
Javier Valenzuela
Libros de la Catarata, 2011
* Fotografia: Javier Valenzuela amb l’escriptor marroquí Mohamed Chukri, a Tànger l’any 2002.
