“El tancament temporal d’un diari com a mesura cautelar
té u difícil encaix en el nostre ordenament jurídic”
Un cop sabuda, llegida i comentada la sentència de
l’Audiencia Nacional pel “cas Egunkaria”, un regust de terra crua que
rasca parsimoniosament i amb violència tot el que toca, i amb força
inaudita ressegueix el nostre paladar. A algú li calia tancar un diari,
fa set anys, a Europa? Calia torturar periodistes acusant-los de ser
veu dels terroristes? Calia fer desaparèixer una empresa amb cinquanta
treballadors i 1.500 accionistes malgrat el context econòmic fos més
favorable que l’actual? Sense cap mena de dubte, calia, i si no els
hagués calgut no ho haurien fet.
Recordem qui ho va fer i com ho va fer. Recordem el
jutge Eduardo Fuingariño, aleshores fiscal del tribunal d’excepció que
sota el nom d’Audiencia Nacional fa de policia a l’Estat espanyol des
del poder judicial. Fuingariño representava i era l’extrema dreta
judicial i política però alhora, des de la seva posició destacada, feia
acusacions sense cap mena de fonament que el seu substitut, ja des del
2006, va demanar que s’arxivessin. Al successor no li van fer cas.
Recordem el jutge Juan del Olmo, que volia emular la “popularitat”, o
millor dir l’”espectacularitat”, de Garzón i feia empresonar nou
directius del diari pràcticament, i tal com reconeix la sentència, per
la cara. Recordem les conseqüències de les maneres d’actuar d’Aznar i,
per exemple a Barcelona, de la Julia Valdecasas d’infausta memòria,
aplicant l’extrema violència contra qui gosava protestar i encara més
contra qui decidia organitzar la protestar. Recordem el context polític
basc del moment, amb espais de confluència entre l’esquerra abertzale i
el conjunt de forces sobiranistes que feien por a l’Espanya eterna i rojigualda. Recordem l’odi organitzat contra tot allò
que sonés a basc i que no fos “bien entendido”, és a
dir que no fos decididament espanyolista. Recordem com tothom podia
anar a la presó i, de fet, tothom hi anava i tothom hi pot anar, avui al
2010, si els sembla sospitós. Recordem que no fa tant tot això ens
hagués semblat un disbarat… i que ara la majoria ho troba ben normal.
I enmig dels records mirem el present i entendrem
algunes coordenades que semblen estranyes. Mirem el nostre voltant.
Quanta gent no lluitadora pels drets socials i civils sap què és o què
era el “cas Egunkaria” amb un mínim de criteri, és a dir que no digui
“sí, allò dels bascos” o, encara pitjor, “sí, allò dels etarres
aquells”.
No parlem ni de bascos ni d’etarres. Parlem de la
detenció arbitrària de ciutadans d’aquest estat amb acusacions falses,
parlem de tortures aplicades en nom de la democràcia, parlem del
tancament d’un mitjà de comunicació per una simple sospita infundada tal
com s’ha demostrat amb la sentència, parlem de les mentides convertides
en notícies, parlem de vides trencades, de feines perdudes, de capitals
desapareguts… Això és el patriotisme, el nacionalisme d’estat, que
requereix de tots els mètodes per garantir la pervivència de l’Estat tal
com el coneixem, tal com és i tal com les seves elits han decidit que
sigui.
Podem anomenar-los de mil maneres diferents però els
policies que van tancar “Egunkaria”, els funcionaris que van torturar
Martxelo Otamendi i altres directius de la publicació, els qui li van
posar la bossa al cap, el van ofegar, el van insultar, el van colpejar…
eren funcionaris pagats per totes i per tots, persones que obtenen el
seu sou, suposadament, de l’interès general que genera la feina que fan.
Aquest interès general, però, només respon a l’interès de qui pensa que
la seva pàtria, la seva nació i l’Estat que l’aguanta, està en perill
perquè el seu interior és divers, perquè dintre seu no només hi ha la
nació que dóna nom a l’Estat i fins i tot perquè alguna d’aquestes
“altres” nacions ha decidit esdevenir major d’edat, el que en idioma
internacional s’anomena autodeterminar-se i ser objecte de ple dret.
Martxelo, des dels Països Catalans i des del meu
pensament, que no inclou estats perquè els odio tots de la mateixa
manera bàsica, una salutació per la fermesa amb què heu lluitat i
defensat el dret que és, en definitiva, el dret a la paraula, el dret a
la llengua i el dret a la vida. Quan demà, Euskal Herria i els Països
Catalans siguin lliures, aquests drets els hem de garantir a tothom i a
totdon, sense tenir en compte, fins i tot, si el que proposen suposa la
desaparició de la nació de l’estat… Que així sigui.
Jordi Martí Font, membre del col·lectiu “La Tramuntana”
