Segurament aquest és un dels llibres més esperats de la temporada: amb La caçadora de cossos
(Columna), l’escriptora catalana d’origen marroquí Najat El Hachmi
torna a la palestra literària després d’arreplegar afalacs tant de
lectors com de la crítica amb L’últim patriarca, novel·la
mereixedora del Ramon Llull 2008.
Tot i que la temàtica, d’entrada,
pugui semblar totalment deslligada, l’autora troba, tanmateix, una
continuïtat lògica amb L’últim patriarca, on narrava les
experiències d’una adolescent, filla d’una família immigrada a
Catalunya. “S’acaba amb una escena en què la protagonista se serveix
d’un acte sexual per trencar amb la seva família i emancipar-se; aquí
l’acte sexual és el punt de partida.”
La protagonista, la caçadora
de cossos, narra les diferents experiències sexuals que té (amb amants
de diferents nacionalitats i en els llocs més inversemblants, com ara el
lavabo d’un tren) a un interlocutor (un escriptor que li serveix de
mirall) en forma de teràpia. “Està molt confosa i perduda i per això va
col·leccionant aquest tipus d’experiències sexuals sense tenir clar el
que vol”. Seguint l’esquema d’una novel·la d’aprenentatge, el personatge
–que no té nom– evoluciona i acaba descobrint una sexualitat més
“madura”, en la qual hi ha “una comunicació amb l’altre”.
Respecte
de la diversitat d’amants de “la caçadora” (extremenys, xinesos,
ghanesos…), l’autora afirma que existeix aquest tipus de dona: “Són
dones que pensen que si van amb amants prou diferents trobaran alguna
cosa que no han vist mai, però ja te’n pots anar a Austràlia que
l’espècie humana és limitada i el sexe és el mateix”. Aquesta varietat
accentua la “fugida” que emprèn “la caçadora”: “És algú que no vol
comprometre’s”.
De rerefons, El Hachmi proposa una reflexió sobre
els resultats de la revolució sexual en les joves generacions. “Per fer
el llibre vaig parlar amb moltes dones i totes van estar d’acord que el
sexe pel sexe és una merda”. Segons l’autora, el paper de la dona
avui dia és molt “contradictori”: “D’una banda tenim l’imperatiu
d’exercir de protagonistes de pel·lícules porno i de l’altra encara pesa
la moral d’abans que veu en aquest comportament el d’una prostituta”.
En aquest punt, El Hachmi insisteix que la protagonista no es penedeix
de les seves històries: “Aprèn la seva identitat a partir de
la descoberta del sexe”.
Aquell tema espinós
L’escriptora
marroquina posa l’accent en el fet que pràcticament no hi ha literatura
sobre sexe que no sigui eròtica. Amb la seva novel·la volia parlar de
sexe sense cap intenció de ser eròtica. “Apareixen molts sentits, olors,
tacte, gust… i d’alguna manera sí que estimula els sentits dels
lectors”. Entre la pornografia, el sentimentalisme i la ironia,
l’escriptora ha intentat trobar l’equilibri: “És més fàcil parlar de
menjar que de sexe, per això tanta gent parla de menjar, que és una
altra experiència eròtica”.
Com rebran els homes la novel·la? Aquí Najat –que s’ha empassat tota la sèrie Sexe a Nova York–
somriu: “Crec que desmitifica molts dels supòsits masculins sobre la
sexualitat femenina i els el recomano especialment perquè veuran que és
molt més complexa”. Aquí rau el conflicte, per l’autora: “Entre tots hem
creat una ficció respecte de la dona i ens han estafat: el sexe no és
un element d’oci més, l’alliberament sexual no passa per assumir el
mateix rol que l’home respecte del sexe. La relació de la dona amb el
propi cos és més complexa i continua implicant-se molt més”.
* Article de Valèria Gaillard publicat al diari El Punt
