Una antologia editada per Picap i coordinada per Àlex Gómez-Font (autor, en els darrers anys, d’un llibre sobre Zeleste i incitador de nombroses reedicions de grups catalans dels anys setanta) aporta noves llums al rock progressiu aparegut a Barcelona principalment entre els anys 1969 i el 1972.
Un rock que, en la grisor del franquisme, va saber amarar-se de la música psicodèlia i d’avantguarda que predominava en altres punts del planeta fins a convertir-se en un dels reclams més envejats d’una Barcelona que, almenys aleshores, era moderna.
Orgues Hammond; pedals wah-wah importats per Toti Soler d’un viatge a Londres; desenvolupaments instrumentals eterns; discos com els de Màquina! instal·lats en els primers llocs de vendes de tot l’Estat; l’anglès com a llengua d’expressió de molts grups amb la voluntat de distanciar-se de la Nova Cançó: festivals històrics com el de rock progressiu a Granollers l’any 1971… Una època única i, segurament, amb el deute encara de ser reivindicada plenament i durant la qual van sorgir músics de mirada oberta com els que formen part del doble disc Barcelona progressiva, completat amb un llibret ben nodrit de fotografies inèdites: Màquina!, Agua de Regaliz, Pau Riba, Om, Vértice, Estratagema 1, Mi Generación, Dos + Un, Tapiman, Ia & Batiste, Jarka, Fusioon…
En l’àlbum es recuperen en CD temes publicats anteriorment en vinil, es dóna sortida a singles que no van acabar d’arribar a les botigues i es descobreixen tresors ocults (com per exemple l’edició per primera vegada d’una cançó de Crac, el primer grup del baixista Carles Benavent, anys després reputat internacionalment). En els textos que s’inclouen en el llibret, d’altra banda, es ressegueix la història de tots ells i s’intenta fer justícia a personatges com per exemple el mecenes Oriol Regàs (impulsor del festival de Granollers o el Festival Permanente de Rock Progresivo al Saló Iris) o l’editor Àngel Fàbregas. “Edigsa es va negar a gravar el Grup de Folk, de manera que Fàbregas va muntar Als 4 Vents –explica Gómez-Font–. De cop es va veure immers en la gravació de la majoria de grups progressius des d’una editora molt petita i pràcticament sol. Sense ell res d’això hagués estat possible”.
>>> Un article de Guillem Vidal publicat al diari El Punt.
