La rumba pren nou lloc, s’expandeix, perd l’estigma, és reconeguda,torna al carrer alhora que crida a la porta de la institució… i si
es pot parlar d’un nòdul per on tota ella passa és, sens dubte,
Txarly Brown. La seva última (o potser ja penúltima) idea ha estat
compondre una espècie d’història gràfica, a la qual ha anomenat Achilibook.Pista 1. A Txarly Brown hi cap tota la rumba, literalment tota, la
seva passió pel gènere és tal que no hi ha rumbero suficientment
marginal o central ni rumba prou rara per a no despertar el seu
interès. Qualsevol cosa propera a la rumba és acollida per ell
respectuosa, càlidament. No pren partit, i és que, si la rumba és un
bé d’interès cultural general, no hi ha necessitat de tria; tota ha
de ser tesauritzada.
I no obstant això, amb tan bé com sona el projecte, no podem evitar
pensar que, així com no és el mateix un gitano de Gràcia que un merchero
del Pozo del Tio Raimundo o un xavalet que freqüenta Lavapiés. Les
seves músiques, encara que tots –posem per cas– fessin rumba, són
distintes. És a dir: la neutralitat que acompanya a la rumba en
l’actualitat obre un camp de possibilitats que pot dur a rumbs amb
diferent potencial musical i discursiu. I és que, si el nostre ball
no és capaç d’incomodar, millor no moure el maluc.
Pista 2. Madrid anys 70. Quan vam acostar la lupa a tota la
producció musical que es desenvolupa a Madrid a partir dels 70 sota
l’etiqueta de rumba vam advertir que el que anomenem rumba no és més
que una sèrie de ritmes i sonoritats basades en la tradició flamenca
gitana amb una influència de la música afroamericana, on el funk, el
soul, el disco i el rock, s’entrellacen amb els pals més festius del
flamenc; en aquell temps: la rumba i el tango. Per aquest motiu
col·loquialment s’ha pogut parlar de “tango arrumbao”, “rumba
suburbial”, “sonido del pozo” o “sonido caño roto”.
No obstant això, l’innegable és la connexió d’aquesta expressió
musical amb la realitat que aquests artistes viuen en el seu dia a
dia quotidià. Connexió que, grans produccions no assoleixen
distorsionar o manipular –per ventura per qüestions artístiques,
comercials, o simple impossibilitat–. La realitat dels gitanos i mercheros
del Pozo del Tio Raimundo (Los Chichos, Los Chunguitos, Los Calis…)
o del barri de Caño Roto (Els Chorbos, Aurora i El Monas…) és
palpablement marginal. Allí, raça i classe aixequen i fortifiquen
dia a dia fronteres de subalternitat. I els conflictes d’aquesta
subalternitat apareixen en primer plànol en les lletres de les
cançons: l’amor, sempre, a boca de canó; la droga, la delinqüència,
la presó… Temàtiques de tot un seguit de discos d’impossible
recuperació per la cultura hegemónica malgrat l’evidència d’èxit
comercial.
Pista 3. Barcelona, 60. Sobre els gitanos de Gràcia no queia el
mateix estigma que sobre els del Pozo, per exemple. La pel·lícula de
Rovira Penell, Los Tarantos, segueix sent un mapa estupend
de la diferència d’estatus que entre els gitanos de centre i de
perifèria existia a Barcelona. Gràcia no era el Somorrostro, els
seus gitanos eren “dels honrats” –el racisme sempre es dissimula
quan els diners desborden la raça–. Potser per això, atès que la
rumba catalana va tenir a Gràcia com emblema, el fenomen va ser d’un
signe contrari al de Madrid.
En les cançons de Peret apareixen figures inimaginables en els
Chichos, com “el porter de la meva casa”. Desapareixen altres com la
policia, la putes o la droga. Tampoc l’amor és el mateix. Amb això
no volem dir que Peret i la resta no siguin gitanistes o ignorin la
repressió, en absolut, però la comunitat a la qual es dirigien no
necessitava escoltar històries d’enfrontament antagònic amb els
castellans. Preferia, com de vegades ocorre en les comunitats
subalternes, no tocar certs temes, per pura por interioritzada. O
potser és que el seu públic no era majoritàriament gitano o de la
perifèria, com ho era en el cas de Madrid.
Amb tot, la rumba gitana catalana, des del seu començament, va
adoptar ritmes dels afroamericans caribenys, descendents, recordem,
tots ells d’esclaus. Com dèiem a Madrid, pot ser casualitat, però,
de no ser-lo, l’opció és clarament política.
Pista 4. El mapa actual és ben complex, tant, potser, que ni el
mateix Brown s’ha atrevit a introduir-lo en el llibre. La rumba ha
esclatat, i sembla que qualsevol pot fer ús d’ella sense
preguntar-se d’on ve. De ser una presa de consciència cultural d’una
comunitat ha passat a un recurs musical neutre. El mapa sembla que
és el següent (no sabem si Brown hi estarà d’acord): hi ha una
recuperació des del mainstream exclusivament “paio” amb
formes en certa manera variables que es mouen des de l’aposta
purament neo-hippie de Chambao a apostes d’estètica “més canalla”
com les de Melendi o Estopa.
Existeix, d’altra banda, encara que en ocasions es topi també amb el
mainstream, una rumba metropolitana, hereva en certa manera
de la línia de bohèmia urbana que culmina en Gato Pérez però que
entronca de ple en les derives del que es va denominar mestissatge;
deriva profundament enganxada al culte de si mateixa (veure La Troba
Kung-fu, Ojos de Brujo, Canteca de Macao, La Pegatina…). Una
altra, ben estranya, és tota la producció musical que es dóna en
l’actualitat, que parteix des de la mateixa comunitat gitana per a
ús exclusiu de la mateixa (veure el Nouno o els Sinay). Un tema a
part és el que anem a anomenar l’ona Ràdio Olé, un veritable so de
laboratori, però que amb un marcador de classe molt definit: és
gairebé patrimoni de canis i chonis (veure El Barrio
o Aldeskuido). L’última seria una deriva, que gent com Pantanito
anomena “neocalorrisme”, i que podria definir-se com la recuperació
de tota l’actitud i posició de la rumba gitana madrilenya però amb
les eines ofertes amb la catalana.
El problema de tot això és si alguna d’aquestes derives és o serà
capaç de mantenir el pols de posicionament d’uns subalterns enfront
de la cultura hegemònica que, en els seus inicis, tenia. És cert que
el capitalisme fagocita tot conflicte amb la seva capacitat, pel que
sembla infinitament plàstica, de fer conviure l’antagònic, que
aquest mite de l’ecumenisme és central en la seva maquinària, però
seria una llàstima que una música amb aquests ecos tan rondaires i
tan de baix acabi claudicant de mostrar conflicte.
* Un article de Colectivo de la mar el mero, y de la
tierra el Jeros, publicat a la revista Diagonal.
http://www.diagonalperiodico.net/culturas/20787-incomodo-ventilador.html
