L’activista Esther Vivas, autora d”El negocio de la comida’,adverteix que el model agroalimentari industrial «segueix la
lògica del benefici». Està concentrat en poques mans, contamina,
no és tan saludable com diuen i precaritza els que treballen en la
seva producció i venda. I reclama prendre consciència del que
posem al plat.
Entres al súper i carregues a la cistella un bistec, 100 grams de
pernil York envasat, un pot de cigrons, dos filets de nero, una
pinya i dues llaunes de refrescos de cola. Un gest habitual.
D’aquests que et permeten tenir el cap en una altra banda. Però,
segons Esther Vivas (Sabadell, 1975), activista i experta en
sobirania alimentària, carregar la cistella també és un acte
polític. Comprar en una gran superfície és donar suport a un model
agroalimentari «intensiu, industrial, quilomètric, deslocalitzat i
petrodependent». L’autora de ‘El negocio de la comida’ editat per Icaria
Editorial (aneu a l’enllaç http://esthervivas.com/2014/11/06/novedad-editorial-el-negocio-de-la-comida/) adverteix que aquest model és «un exemple més de
l’impacte de la lògica del capital que anteposa interessos
particulars a necessitats col·lectives».
D’entrada, torba saber que es produeix suficient menjar per
alimentar 12.000 milions de persones -gairebé el doble dels
habitants de la Terra actualment-, però que un de cada set passa
gana. ¿Quina explicació té? ¿Com és possible que a la Unió Europea
es tirin 89 milions de tones d’aliments en bon estat i gairebé 80
milions de persones tinguin dificultat per omplir-se l’estómac amb
alguna cosa consistent? Bàsicament, segons Vivas, perquè la cadena
productiva d’aliments fins a arribar al plat està en poques mans,
que són les dels que decideixen què s’ha de menjar, marquen els
preus i estan emparats per una legislació feta a mida. «El
mercat mundial de llavors està controlat només per sis
multinacionals: Syngenta, Bayer, BASF, Dow Chemical, Monsanto i
DuPont», alerta l’activista.
Són només aquests els que dissenyen el mantra del consum. «En
certa manera, som addictes a la carn perquè el model d’indústria
ramadera intensiva necessita que algú la consumeixi i, en
conseqüència, es propaga el discurs que la proteïna animal és
indispensable, que com més carn mengem millor», explica. I funciona.
Un cas paradoxal, segons l’Atles de la Carn publicat per la Fundació
Heinrich Böll, és el de l’Índia, tradicionalment vegetariana, on
actualment el consum de carn comença a estar ben vist socialment.
Darrere del bistec bo, bonic i barat del súper s’amaga un reguitzell
de costos socials. Per començar, en la mateixa producció. Un terç de
les terres de cultiu i un 40% de la collita de cereals a escala
mundial es destina a la indústria ramadera. «Amb el que consumeixen
els animals es podria alimentar 3.500 milions de persones»,
assenyala Vivas. Però no només pren el gra de la boca, sinó que les
grans explotacions de pinsos i farratges impliquen la desforestació
de boscos, la desaparició de les petites explotacions i l’expulsió
de milers de pagesos de la terra, així com la degradació del sòl i
dels recursos hídrics (entre el 70 i el 80% del total d’aigua és
consumida per l’agricultura i la ramaderia).
Una vegada alimentats vaques, porcs i gallines d’estable
-«generalment amb pinso transgènic»-, aquests són causants
involuntaris del canvi climàtic: originen el 51% de les emissions de
gasos d’efecte hivernacle («una vaca i el seu vedell emeten més
gasos contaminants que un cotxe amb 13.000 quilòmetres»). Però, a
més a més, segons l’OMS, el 75% de les malalties humanes epidèmiques
tenen el seu origen en els animals. «La majoria dels antibiòtics a
Europa són administrats a animals de manera preventiva, i és la seva
carn i la seva llet la que consumim».
A part dels efectes sobre la salut i el medi ambient, en aquest
model intensiu també els treballadors resulten tan explotats com els
animals. De fet, el ritme trasbalsador i mal pagat dels escorxadors
dels Estats Units a principis del segle XX va inspirar Henry Ford en
el seu disseny de la producció en cadena d’automòbils. «Aquelles
condicions, amb horaris flexibles i sous molt baixos, s’ha
multiplicat i s’ha estès». Segons Human Rights Watch, l’ocupació
fabril més perillosa dels Estats Units avui dia és la de
l’escorxador.
El peix, al darrere
I el mateix passa amb el peix. «Ens venen el discurs que el peix és
boníssim pel seu contingut en àcid Omega 3 i vitamina B», descriu
Vivas, però el model intensiu -el 2013, la producció mundial de
peix, entre captura i piscifactoria, va arribar als 160 milions de
tones, enfront dels 157 milions del 2012- comporta els mateixos mals
que la carn industrial.
Per començar, per alimentar un quilo de salmó salvatge es necessiten
tres quilos d’altres espècies, i per a un quilo de tonyina, 20
quilos d’altres peixos, amb la consegüent sobreexplotació del mar i
l’encariment dels preus. Amb aquestes dades a la mà, els productors
«s’han vestit de verd» i justifiquen que, per no deteriorar la
naturalesa i donar resposta a la demanda, la solució està en les
piscifactories, «on els exemplars també són alimentats amb soja, la
mateixa que utilitza el model intensiu de la ramaderia».
A les granges de peixos, a més a més, s’apliquen tractaments
antiparasitaris com els banys de formol, i se’ls subministra
antibiòtics de manera preventiva que no només afecten la salut
humana, sinó que també tenen un impacte ambiental: les aigües de les
piscines de cria van a parar al sòl i malmeten les terres de cultiu
pròximes. Com en el cas de la ramaderia i l’agricultura, el mercat
torna a estar en poques mans. «Només quatre empreses controlen el
80% de la producció mundial de salmó», posa Vivas com a exemple.
I en l’arribada del peix a la taula, com en altres aliments
viatgers, ja sigui la pinya procedent de Costa Rica o el raïm de
Xile, hi ha dependència del petroli. Un cas esgarrifós, en tots els
aspectes, és el de la perca del Nil, introduïda als anys 50 al llac
Victòria, que es va carregar en poc temps 210 espècies locals, per
acabar important avui a Europa 50 tones diàries que arriben al
nostre plat com a saludable nero, contaminant l’atmosfera en el seu
vol transcontinental i deixant els 25 milions de veïns del llac
resignats a rostir les engrunes que els queden.
Per rematar el quadre, carn i peix arriben envasats en plàstic als
punts de distribució controlats, una altra vegada, per poques mans:
«La majoria de les compres al súper es porten a terme en només
sis cadenes -Carrefour, Eroski (Caprabo inclòs), Dia, Alcampo i El
Corte Inglés-, que controlen el 60% d’aquest mercat espanyol».
A tot el món, són 50 les marques que acaparen el 92% de la quota de
mercat. «És un model que homogeneïtza el que mengem, debilita el
comerç local i sotmet els seus treballadors a unes condicions
laborals precàries».
EI com ha passat amb les constructores i els bancs, existeix una
elit hipersubvencionada (un 16% rep el 75% de les ajudes de la Unió
Europea) i no és inusual la porta giratòria. «Un dels exemples obvis
és el de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària, liderada per
Ángela López de Sá y Fernández, que durant 10 anys va ser directiva
de Coca-Cola, que utilitza additius polèmics com l’aspartam. ¿Quina
independència té respecte a aquesta qüestió?».
Sembla impossible ser coherent, amb la cistella a la mà, ¿no? «No
ens hem de deprimir -tranquil·litza Vivas, que confessa que fa una
dècada que és vegetariana-. Del que es tracta és de prendre
consciència, de no empassar-nos el discurs únic que aquest model
agroalimentari és el millor possible i que acabarà amb la fam al
món, per passar a l’acció». Segons l’activista, s’ha d’apostar
per un model local, de proximitat, artesà, ecològic, pagès, amb el
valor afegit de deixar un benefici a les comunitats. «Hi ha
estudis que demostren que a Catalunya hi ha suficient superfície i
diversitat climàtica per produir aliments que tinguin un benefici
social i menys impacte en el medi ambient».
Però, segons el seu parer, no només és urgent la promoció de
l’agricultura de proximitat, sinó també mesures que facin
incompatible que determinats càrrecs públics treballin en empreses
del mateix sector en un curt termini. És el moment de fer
política amb la cistella. «I encara més quan, en l’actual
negociació entre els Estats Units i la Unió Europea del tractat de
lliure comerç, les multinacionals americanes pressionen perquè el
mercat encara sigui més flexible en les seves polítiques»,
alerta.
* Article de Núria Navarro publicat a El Periódico de Catalunya.
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/fes-politica-amb-cistell-3731915
