La guanyadora del Goncourt diu que tot immigrant és «heroi»Marie NDiaye publica ‘Tres dones fortes’, tres històries d’exili entre l’Àfrica i França
L’autora francesa d’origen senegalès indaga en el desamor entre pares i fills
ANNA ABELLA / EL PERIODICO / BERLÍN
Exili, immigració il·legal, el llaç entre l’Àfrica i França, amor i desamor entre pares i fills i, sobretot, fortalesa femenina. Tot té el seu lloc en les històries de Tres dones fortes, que el 2009 va convertir la seva autora, Marie NDiaye (Pithiviers, 1967) en la primera escriptora negra a guanyar el premi Goncourt, el més prestigiós de les lletres franceses.
En una entrevista concedida dilluns a Berlín, on viu des del 2007, NDiaye va explicar que el llibre, avalat per 610.000 exemplars venuts i que publica ara Quaderns Crema en català i Acantilado en castellà, són «tres retrats de tres dones molt diferents unides per una força interior i irreductible». Norah, Fanta i Khady Demba lluiten per la seva dignitat davant de la crueltat i les humiliacions en tres relats lligats només amb al·lusions.
No és un llibre autobiogràfic, encara que Norah, una de les protagonistes, comparteix similituds amb l’autora: nascuda i criada a França, filla de mare francesa i pare senegalès. NDiaye, dona de poques paraules i a qui no resulta fàcil arrencar un somriure, admet que «probablement» el fet de no haver conegut el seu pare fins als 15 anys té alguna cosa a veure amb el fet que el pare de Norah l’abandoni a ella, a la seva germana i a la seva mare per anar al Senegal i que la seva escassa relació estigui marcada per la falta d’afecte. «Com a novel·lista m’interessa reflectir com funciona l’amor entre pares i fills i veure perquè hi ha pares que no aconsegueixen transmetre’ls aquest amor».
«És la primera vegada que parlo de l’Àfrica en els meus llibres», reconeix NDiaye. «Abans no la coneixia prou per escriure-hi», afegeix apuntant a un no gaire llunyà viatge al Camerun. A Tres dones fortes hi ha múltiples combinacions geogràfiques i totes passen pel Senegal, el país del seu pare i que ella va visitar fa 23 anys. «Això em permet mostrar diferents formes d’exili: una dona que ha viscut a França i se’n va a l’Àfrica [Norah]; un home que ha viscut a França, se’n va a l’Àfrica i torna a França [Rudy] amb la seva dona africana [Fanta]; i una dona que viu a l’Àfrica i intenta per tots els mitjans arribar a França [Khady]». Aquest últim cas és el més dramàtic: immigració il·legal, màfies de l’Estret, pasteres, prostitució… «Volia mostrar –afirma– que els immigrants són autèntics herois. Requereix molt valor i coratge prendre la decisió de fugir de la misèria».
Lectora de Dostoievski, Proust, Faulkner, Joyce Carol Oates, Lobo Antunes, Malcolm Lowry o Javier Marías, NDiaye va publicar la seva primera novel·la als17 anys. L’editor, al rebre el manuscrit, es va presentar al seu institut amb el contracte. Un any després «ja tenia clar que volia dedicar-me només a la literatura». Des d’aleshores suma una dotzena de novel·les i diverses obres de teatre. Li agrada canviar i conèixer altres llocs. Va viure a Amsterdam, Roma i, fa 23 anys, a Barcelona, que afirma que llavors li va agradar molt.
OCELLS AMBIGUS / «Prefereixo usar desviaments i no dir les coses directament, vull que s’entenguin a través d’imatges, evocacions o diàlegs, de forma més subtil», comenta sobre la seva escriptura. Una imatge recurrent: els ocells. «No sé per què però m’agrada el seu caràcter ambigu. Hitchcock els va ensenyar inofensius primer i amenaçants després. I també representen per un costat la llibertat absoluta i, per l’altre, són els missatgers de la mort. M’agrada treballar amb l’ambigüitat».
SARKOZY I LA DRETA DURA
En el seu país va declarar que consideraba “monstruosa” la França de Nicolás Sarkozy. I, encara que no li agrada que li preguntin pel president francés, Marie NDiaye no es talla a l’opinar sobre la seva política després de ser castigat a les urnes en les eleccions regionals franceses: “És una dreta molt dura i implacable, sobretot amb els pobres. Jo no tinc problemes amb la dreta clàssica però la de sarkozy està molt a prop de l’extrema dreta i això és perillós”.
Article publicat al Periódico de Catalunya (24 març 2010)
www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=698632&idseccio_PK=1013
—————————————————————————————–
“No escric novel·les que es puguin adscriure a un isme”.
David Castillo – CULTURA – AVUI+ – 25 de març de 2010.
Entrevista: Marie NDiaye, Premi Goncourt.
– Què uneix les protagonistes de Tres dones fortes?
Malgrat totes les divergències que les separen – condicions de vida, professió, riquesa o pobresa-, les uneix una força irreductible. Aquesta força interior és el nexe entre els tres relats.
– També hi ha la vinculació a la família.
Tot i que alguns dels personatges de les tres històries tenen vinculacions familiars, no he volgut mantenir la família com un dels eixos argumentals. De fet, el pare de la Norah –protagonista de la primera història- ha recuperat l’empresa que havia creat el marit de la Fanta –protagonista de la segona història-. També hi ha el lligam familiar entre Norah i la Khady Demba, protagonista de la tercera part.
– El paper del pare de la Norah, tan marcat per l’autoritat patriarcal, dictatorial, dóna una imatge de l’home dominant. És una visió exagerada per la novel·la o ha volgut oferir una imatge real, fins i tot el retrat d’una experiència personal?
Sí, és un personatge exagerat, com un ogre d’un conte de fades. És massa exagerat per ser realista. Passa amb el pare de la Norah, però també amb el
marit de la Fanta, que sent una gelosia terrible i la truca constantment per saber si és a casa. No obstant, són homes molt normals, molt ordinaris, molt d’avui en dia. Aquests personatges estan ficats en problemes quotidians del nostre temps, problemes de diners i de parella. Elles estan intentant fer-ho de la millor manera possible, però sempre marcades per l’amargor. Volia mostrar una realitat contemporània.
– Es pot parlar de la condició feminista en la seva novel·la?
No ho sé, tot i que he vist que alguns lectors m’han parlat. La veritat és que no m’ho plantejava. Quan escric una novel·la intento que no es pugui definir en paraules que acabin en isme. Tres dones fortes planteja possibilitats de les quals jo no n’era conscient. He de ser sincera i dit que en cap moment vaig pensar a situar-me en la vida real de les dones actuals. No crec que sigui una persona prou compromesa ideològicament perquè se’m pugui considerar feminista.
– Les tres dones del relat, tanmateix, volen preservar la seva dignitat.
El que em molesta del terme feminista és que només actua des del punt de vista de les dones i deixa de banda el fet que molts homes també volen preservar la dignitat de les dones.
– Hi ha la figura de Sony, germà de la Norah, que es queda a l’Àfrica i acaba sent el pare de les germanes petites amb la dona del seu pare.
Es tracta d’una història més clàssica: dos homes vivint sota un mateix sostre. El pare està casat amb una noia molt més jove i la història d’amor entre el fill i la dona nova del pare és inevitable. El que li retreu la protagonista, quan torna a l’Àfrica i es troba aquesta situació, és que el pare intenti suplantar el lloc dels més joves. La Norah pensa que el seu pare, sent ja gran, hauria de deixar el seu lloc als que vénen darrere. Ell no vol cedir el seu lloc i s’agafa a la taula per continuar menjant del gran tiberi de la vida.
– En la primera història, tant el pare de la Norah com el seu marit, a Europa, són reflectits amb desconfiança. Per què?
La Norah és una dona perfeccionista, que té molta por a cedir el control sobre la seva vida. Té molta por de cedir el seu fill a una altra persona perquè es creu que ella és l’única que sap fer les coses bé. Al final del relat s’ha d’enfrontar al repte d’assumir que hi ha altres persones que poden fer les coses bé.
– Utilitza un estil directe per explicar la narració…
Bé, he utilitzat un estil més simple que en els dos llibres anteriors per intentar dir exactament el que volia dir. No pretenia crear una estructura complexa amb un llenguatge difícil sinó ser senzilla sense fer concessions ni cedir en les meves exigències.
– Què li ha suposat guanyar el Goncourt?
No es perava obtenir aquest premi. Creia que els meus llibres no estaven fets per guanyar aquests tipus de guardons. Vaig ser la primera sorpresa. El que m’agrada de tot plegat és que moltes més persones llegeixen les meves novel·les. El Goncourt, a més a més, ha fet que Tres dones fortes tingui possibilitats de sortir a l’estranger, i això és molt positiu.
– Un dels últims Goncourt, Jonathan Littell, viu a Barcelona. Vostè també podria haver triat la nostra ciutat, en comptes d’amnar-se’n a Berlín…
Vaig viure a Barcelona fa 23 anys. La ciutat s’ha tornat massa cara, viu de cara a la moda. Berlín és més barata i més normal.
– Una escriptura gairebé bíblica.
Marie NDiaye ha estat una de les revelacions de la literatura francesa dels últims mesos. El seu llibre Tres dones fortes combina una història triple sobre les dificultats de la supervivència, amb tota una galeria estilística que la podria acostar als narradors avantguardistes. D’una de les protagonistes, la novel·la ens diu: “No aconseguia reconèixer l’amor sota la decepció, jo no esperava una vida de família ordenada, sòbria, harmoniosa”. Podria ser una de les múltiples tesis del llibre. El protagonisme de la família i els seus vincles queden eclipsats pels avatars de la família en un món en crisi i una institució en decadència. Els costums africans i els europeus també queden reflectits en les històries de NDiaye sense forçar el dramatisme. El que sí que queda clar és la tragèdia latent que persegueix les tres dones i els seus cercles. La primera viatja a la localitat africana d’on va marxar amb la seva mare quan era petita i es retroba amb el seu pare, que és descrit d’una manera caricaturesca. Un retrat cruel del qual no escapa tampoc el seu marit europeu, “la trivialitat d’aquelles situacions, la mesquinesa de les seves reflexions, la nul·litat d’aquella vida d’una aparença tan perfecta que enganyava”. Li oregunto si els paràgrafs curts, sense punts, del seu text són un reflex oral o bé una qüestió poètica. S’ho rumia i contesta: “Cada cop que inicio una frase nova començo una fase nova. En cada paràgraf només hi ha una oració. Això explica la manca de punts. Té a veure, efectivament, amb la respiració. M’agrada l’aspecte bíblic que dóna al text”.
Correcta i fins i tot distant, durant l’entrevista a l’Institut Cervantes de Berlín, Marie NDiaye matisa les seves paraules cada cop que respon. Quan li pregunto com s’ha adaptat a Alemanya, dubta: “Quan vaig començar Tres dones fortes acabava d’arribar a Berlín, no coneixia gens el seu idioma. Vivia en una bombolla francòfona. Ara la cosa s’ha complicat, perquè hi ha paraules franceses que se m’obliden i em vénen les alemanyes. He de fer un
esforç per preservar el meu francès”. Sobre el xoc de civilitzacions, centrant-nos en la tercera part, que recull la gran problemàtica de l’emigració, NDiaye afirma que volia retratar l’aspecte novel·lesc al drama que és l’emigració clandestina d’Àfrica cap a Europa: “He vist molts reportatges i articles. El que no es diu mai, però, és que aquestes persones són uns herois que lluiten per la seva supervivència”. Im va més enllà en destacar el coratge i el caràcter mitològic: “Unes proves terribles sobre el sofriment, del qual és difícil fer-nos una idea aproximada. La valentia que mostren és només comparable als herois de la mitologia. Han de passar unes proves inhumanes”. Sobre les referències literàries, ho té clar: “M’encanten William Faulkner, Malcolm Lowry, el portuguès Antonio Lobo Antunes, el mexicà Juan Rulfo i els clàssics de la literatura francesa, davant de tots, Marcel Proust”. Quan sembla que ha acabat la llista mostra la seva predilecció per la novel·lista nord-americana Joyce Carol Oates. Es torna a aturar i dispara: “No vull oblidar noms… com ara Javier Marías, especialment els llibres Corazón tan blanco i Mañana en la batalla piensa en mí”.
www.laveudafrica.com/africa/Detliteratura.asp?id=166
