Hi ha una gent entranyable, que tot i tenir problemes de mobilitat per patir discapacitats físiques, formen una impressionant banda de músics. Són els Staff Benda Bilili, un grup de músics de carrer congolès. Viuen al voltant dels terrenys del zoològic de Kinshasa, i fan música basada en la rumba congolesa, amb elements de rhythm’n’blues i reggae.
El nucli de la banda consisteix de quatre cantants sèniors/guitarristes, que pateixen discapacitat ja que van patir la poliomyelitis quan eren joves, i es desplacen en uns tricicles auto-fabricats.
Els donen suport una secció de ritme més jove que consisteix d’ex-nens del carrer abandonats, que van ser agafats sota la protecció dels membres més vells de la banda.
També es fabriquen una part dels instruments que toquen.
Tot un exemple de d’auto-superació davant les dificultats, de treball de grup i de suport mutu. Com diuen ells, “la veritable discapacitat no es troba en el cos sinó en la ment”.
STAFF BENDA BILILI, AIXÒ SI QUE ÉS IMPRESSIONANT, I SI NO JUTGEU VOSALTRES MATEIXES…
http://www.youtube.com/watch?v=eqga1CmJKBU
O en aquest vídeo del tema “Polio”:
http://www.youtube.com/watch?v=KzCUcO_d1qI
O en aquest del tema “Tonkara”:
http://www.youtube.com/watch?v=poOaZ6IhexQ&NR=1
O en aquest, els Staff Benda Bilili en el seu ambient de carrer quotidià, fent una versió jam del tema “Sex Machine”, Àfrica sempre supera tot allò que et pots imaginar… vídeo performance de Na Lingui Yo by ©Florent de la Tullaye, un dels dos directors francesos que han filmat a la banda:
http://www.youtube.com/watch?v=JtVZhaZp6Ng&feature=player_embedded
Staff Benda Bilili, la veu dels sense veu en la República Democràtica
del Congo
Un article de Sofia Verzbolovskis
Per ventura no tots som discapacitats?” assenyalen en el seu
Myspace. Després de més d’un mes de gira per Europa, aquest grup de
músics rondaires paraplègics de Kinshasa va deixar aclaparada i
entusiasmada a una multitud de públic a gairebé un any de la publicació
del seu àlbum de debut Très Très Fort, que devem al productor belga
Vincent Kenis, qui va saltar a la fama amb la serie Congotronics.
Els cantants Ricky Likabu, Theo Nsituvuidi, Kabose Kabamba, Djunana
Tanga i el compositor Coco Ngambali van créixer, amb polio, en un dels
països més empobrits i amb més misèria del món. A causa de la seva
discapacitat física, molts altres músics de la capital de la República
Democràtica del Congo es negaven a tocar amb ells. Davant tal situació,
alguna cosa va quallar entre Ricky, Theo, Coco, Kabose i Djuana el 2004 a
causa de la sintonia derivada de la seva experiència compartida de la
discapacitat i la discriminació.
Avui dia, el grup creu fermament que l’única discapacitat real no està
en el cos sinó en la ment. Amb aquesta idea, estan entusiasmant a públic
de tot el món amb actuacions com per a desmanegar-se ballant, i han obtingut un
premi a l’artista de l’any del Womex (Festival de Músiques del Món),
amb base a Berlín.
El nom del grup, Staff Benda Bilili, que en lingala
significa ‘mira més enllà de les aparences’, és només el preàmbul de
lletres carregades de força que expressen una frustració sense ambages i
posen de manifest els contundents problemes del Congo. Cançons com
Polio, que prega encaridament als pares que vacunin als seus fills, i
Tonkara transmeten decepció i t’embarguen amb les seves lletres així com
amb les seves harmonies greus evocadores i plenes de sentiment. A Moto
Moindo i Marguerite, Roger Landu (l’integrant més jove de Benda Bilili,
amb 18 anys) deixa escapar solos hipnòtics amb el satonge, instrument
que ell mateix va crear amb una llanda buida de peix, corda i un
arc de fusta.
El seu so abasta des del tradicional soukous congolès i rumba grooves,
al reggae i la vella escola de rhythm and blues, els sons afro-llatins i
el funk i resulta explosiu. Ja sigui pels ritmes que fan pujar
l’adrenalina, la manera electritzant estil Hendrix que Roger toca el
satonge, la vitalitat addictiva de Kabama o la connexió constant que
estableixen amb el seu públic, és impossible estar-se quiet.
Sens dubte,
Staff Benda Bilili estan decidits que la gent s’ho vaig passar bé, es deixin anar i es llancin a la pista. Però també esperen que la gent deixi
volar la seva imaginació i desperti el seu sentit crític. “Fins i tot
amb la barrera de l’idioma, volem que la gent se’n vagi a casa i esbrini
més del significat de les nostres cançons després d’escoltar la nostra
música”, diu Ricky.
Són la veu dels sense veu en el Congo, un país que ha suportat anys de
guerres civils, corrupció i la constant sensació d’inestabilitat. La
seva sed inesgotable de ritmes, la seva profunda crítica social i
esperit indomable ha captivat a les multituds, ha donat motiu a una
revolució del ball en tot el món i ha obert noves vies de diàleg. El seu
fragorós debut en l’escena musical de les músiques del món ha deixat
sens dubte a tot el món demanant-ne més a crits.
http://www.cafebabel.es/article/32310/musica-mundo-congo-paraplejicos-worldmusic-africa.html
