Pere Ros, de 77 anys i natural de Sabadell, ha saltat a l’actualitataquests dies en fer-se públic que malgrat les peticions de
l’ambaixada espanyola, davant la situació de conflicte que viu Mali,
es nega a abandonar la seva casa a la ciutat de Ségou, una ciutat
del centre de Mali, 200 quilòmetres al nord-est de Bamako. A
diferència de la majoria d’occidentals residents a diferents indrets
del país, que durant les últimes setmanes l’han abandonat o han anat
a la capital Bamako, ell segueix a casa seva, amb la seva dona
Genevière, d’uns 40 anys, mestra de professió, de religió cristiana,
amb qui va tenir un fill, en Kim, fa dos anys.
Vaig conèixer en Pere Ros a Dakar, en el meu primer viatge a Senegal
amb la meva companya i la meva filla, l’any 1997, on vam compartir
estones amb ell en una habitació del terrat d’una casa a Piquine, a
la perifèria de Dakar, habitació on vivia a temporades un altre
català que feia de guia per agències de viatges i comerciava amb
artesania, el Jordi Baldrich, a la casa del nostre guia Gamou, on
compartíem espai amb més de trenta persones i una cabra.
Posteriorment ens hem vist amb el Pere en altres ocasions, fins i
tot a Reus, on tenia diverses amistats, i va passar pel Campus
diverses vegades. I fins avui hem anat mantenint contacte amb ell a
través del correu electrònic, especialment en els últims temps,
preocupats per la situació existent al país.
Ja en aquells moments en Pere Ros havia esdevingut un viatger expert
acostumat a passar mesos per terres africanes, sense presses,
integrant-se totalment en el dia a dia de les persones i famílies a
les cases de les quals residia, ara aquí, ara allà, un viatger
submergit totalment en les maneres de fer i ser africanes. I
finalment, fa uns anys, va decidir quedar-s’hi per sempre, i en fa
sis que viu a Ségou, on a més ha estat col·laborant amb la Creu Roja
en la campanya contra l’ablació femenina, ha participat en la
creació d’una escola o en la construcció d’un molí de gra.
L’Àfrica és per a mi un continent apassionant. Òbviament no hi ha
una Àfrica, hi ha moltes Àfriques. De la mateixa manera que hi ha
molts tipus de turistes i de viatgers. Hi ha persones que van a
l’Àfrica i no s’enteren de res més enllà d’unes imatges fugaces i
estereotipades sense sortir de les rutes i espais per a turistes. Hi
ha qui no hi torna més per motius diversos, simplement no li agrada,
no s’adapta, no entén res, només es queda a la superfície de
l’essència del continent i la seva gent. És difícil d’explicar en
poques paraules, però passar llargues o no tant llargues temporades
a l’Àfrica negra és una experiència que, si t’hi submergeixes, et
marca profundament i t’obre la ment a altres concepcions de la
realitat i maneres de viure.
Mali és un país apassionant en el qual vaig estar l’any 2004 durant tres
setmanes recorrent per lliure (una experiència que ara mateix
resulta impossible de realitzar) les regions centrals i el riu Níger
fins a Tombouctou, passant per Mopti, Sevaré, Douentza, Hombori,
Djenné, país Dogon i finalitzant amb una estada d’uns dies a Ségou,
precissament la ciutat on resideix el company Pere. Ségou, a la riba
del gran riu Níger, l’ànima d’aquelles terres, potser no té res
d’especial, potser és això el que la fa atractiva i especial, és una
típica ciutat africana no molt gran, on pots palpar el dia a dia de
la vida africana de forma tranquila, sense l’estrès de les grans i
caòtiques metropolis africanes.
Precisament el pintor mallorquí internacionalment reconegut Miquel
Barceló, que fa uns anys va passar llargues temporades a Mali, hi
tenia una casa a Ségou, vivint a cavall entre la ciutat i Gogolí, un
poblet del país dogon situat al damunt dels cingles, a prop de la
localitat de Sanga. Va ser tota una experiència fer el viatge a Mali
portant com a llibre de capçalera els “Quaderns d’Àfrica” del Miquel
Barceló, acabat de sortir, i anar recorrent indrets esmentats en el
llibre i coneixent persones que hi sortien, que al·lucinaven quan
els mostraves el seu nom en el llibre i els parlaves d’experiències
que hi sortien explicades, ja que segurament Miquel Barceló encara
no havia tornat a Mali i no els havia pogut mostrar el llibre.
Mali, com altres països africans, és un país contradictori, amb unes
infraestructures molt febles i unes fronteres artificials marcades
per les potències europees que van colonitzar el continent, unes
fronteres creades sense cap lògica, dividint pobles en diversos
països i agrupant-ne d’altres sense cap criteri lògic. A Mali, un
país immens, el sud és negre i amb un paisatge bastant verd i el nord, tot i que també hi ha població negra, és bàsicament àrab i
amazigh i desèrtic. I els tuaregs, un poble amazigh habitant del
Sàhara i escampat per diversos països del Sahel, es troba
permanentment en conflicte amb el govern “negre” del país.
El contraban pel Sàhara, de drogues, armes i persones, l’arribada de
milicians integristes islàmics de la xarxa Al-Qaeda que intenten fer-se forts
a la regió, les armes i milicians provinents del conflicte de Líbia, la revolta tuareg
i les riqueses mineres de la zona (com l’urani) que França defensa a
sang i foc, han convertit Mali en un polvorí, que ha acabat
esclatant, en un conflicte bèl·lic, un autèntic puzzle on hi
conviuen ara mateix tuaregs laics, tuaregs integristes, milicians
integristes de diversos països, el feble i caòtic exèrcit de Mali,
l’exèrcit francès i militars de diferents països de la Unió
Africana.
I és una llàstima, perquè tot i ser un país més auster i menys
“alegre” que el veí Senegal, té uns paisatges impressionants, una
varietat ètnica, lingüística i cultural increïble i una immensa
riquesa musical (Salif Keita, Ali Farka Toure, Rokia Traore, Oumou
Sangare i tantes altres figures).
Els països colonials i colonialistes van abandonar Àfrica a nivell
polític (que no militar), però segueixen emportant-se les riqueses,
alimentant dictadors i polítics corruptes i estenent els seus
tentacles econòmics pel continent, en una carrera encapçalada ara
mateix per França, EEUU i la Xina, que lluiten per repartir-se el
pastís africà. És tracta d’un nou colonialisme, el comercial, en el
que la riquesa marxa d’Àfrica mentre la majoria dels seus habitants
no se’n beneficia, excepte les elits corruptes al servei d’Occident,
i són víctimes dels interessos creuats de les grans potencies
internacionals.
El Pere ara ha saltat a l’espai mediàtic a partir d’una crònica de
l’agència France Presse publicada el 24 de gener al portal
maliweb.net (http://www.maliweb.net/news/la-situation-politique-et-securitaire-au-nord/2013/01/24/article,121802.html)
i enviada a mitjans de tot el món. Així la seva història personal ha
sortit publicada a mitjans de països tant distants com l’Uruguai, la
Xina, Espanya o Filipines, entre altres, i s’ha fet famós potser
sense esperar-ho.
El Pere Ros és blanc però té l’ànima negra, i ell, militant fa ja
molts anys de l’esquerra antifranquista i actualment
internacionalista per convicció, no es mourà de la seva casa a
Ségou, i africà com es sent, imagino que allí seguirà fins al final
dels seus dies.
Salut Pere.
* Un article de Joan M. Rosich
