Si no tinguéssim la literatura ens seria impossible
entendre les rodes de premsa de personatges d’un intel·lecte tan ridícul
i mínim com aquest Felip Puig que els convergents han posat al
capdavant de la conselleria repartidora de cops de porra, pots de fum i
pilotes de goma.
La història de Londres està salpebrada d’aldarulls (riots) com
els que es van viure el mes d’agost passat arran de la mort, a mans de
la policia, de Mark Duggan, un jove de raça negra. La creixent desigualtat de la societat britànica és a l’arrel dels disturbis del 2011.
Contenidors cremats, destrosses al mobiliari urbà, aparadors
trencats, gasos lacrimògens, llançament de pilotes de goma, ulls
rebentats, melses destrossades, fractures d’ossos. Cops i més cops.
“Aquests catalans són ben folls” diria aquell. Però quan un va més enllà
de la bogeria i intenta trobar–ne les causes, s’adona que el context
social té gran part de culpa en tot plegat.
El que va passar el 29 de març es repeteix un cop i un altre fa anys. La deriva totalitarista dels poders econòmics i polítics
Anuncien l’equiparació del vandalisme al terrorisme. Ben
ràpidament, opten per la veta de sempre. Estirant el fil
inquisitorial. Discursos habituals de fermesa, sota la cultura de la por
que multiplica vots i l’obsessió per la seguretat que capta adhesions,
en una deriva jurídica cronificada de la qual no aprenem mai res.
Memòria de peix, amb més soroll que no realitat. Més propaganda que no
solucions.
L’endemà del 29 de març, a banda de ser divendres va ser
el dia triat pel govern de Mariano Rajoy (l’íntim amic de Mas, Fabra i
Bauzà) per anunciar una de les mesures polítiques més fastigosament
inacceptables de les que el govern espanyol en curs ha aprovat des que
el PSOE va ser substituït pel PP.
