Tres, dos, un, zero. Les rebaixes ja són aquí. Ofertes, descomptes, %
d’estalvi… ocupen aparadors de botigues i centres comercials. És el
moment de comprar i comprar barat. Però, ¿és realment tan barat allò que
comprem? Què s’amaga darrere de peces de vestir i aparells electrònics?
Qui guanya i qui perd amb la nostra compra? Sovint el que sembla barat
pot resultar molt car.

Que ens prenen el pèl tot sovint no cal que ho digui jo ara i aquí
que ja ho sabem de fa molt. Algunes vegades, però, la presa de pèl es
produeix o intenten fer-la a ple sol, a plena llum del dia, sense ni
respectar la regla no escrita aquesta de fer els crims més fastigosos
d’amagat, a plena foscor, amagant-se i tota la pesca, i aleshores, com
que ja sabem que quan parlen només solten mentides, ens produeixen una
ràbia especial.

Molts es pensaven que el 15-M havia estat un fenomen passatger, una
catarsi efímera desapareguda tan misteriosament com emergí. Tanmateix,
els historiadors som conscients que sovint les coses més rellevants són
les menys públiques, les presents de manera latent i discreta,
manifestades en petits detalls i esdeveniments anònims, i que,
tanmateix, poden catalitzar de manera violenta i inesperada.

Estat espanyol: cop de mercat i doctrina del xoc neoliberal

Els pressupostos generals preveuen 39.722 milions d’euros destinats
exclusivament al pagament dels interessos del deute. El frau fiscal del
període 2010-2013 pot superar els 267.000 milions.

L’eliminació de la violència cap a les dones requereix canvis molt profunds en diversos àmbits de la societat, per transformar completament les estructures que exerceixen la dominació de gènere. Un d’aquests àmbits d’opressió de gènere, i per tant de violència, és l’economia. 

Un dogma que s’ha estès en els establishments financers, econòmics, mediàtics, acadèmics i polítics d’Espanya és que per a sortir de la crisi cal baixar els salaris.

Ara que la independència sembla inevitable, o que –siguem realistes-,
ara que el seu debat ha guanyat una centralitat rotunda en determinats
sectors socials, polítics i mediàtics (seria interessant saber què pensa
la Catalunya de les perifèries metropolitanes o la Catalunya migrant),
des dels moviments populars -habitualment al·lèrgics a qualsevol idea
d’Estat- hem de plantejar quines eines col·lectives disposem per a
possibilitar una independència més

L’escola podria ser un dels indrets on les persones aprenguéssim a
conèixer el seu voltant i les tradicions culturals que s’hi han
desenvolupat, un accés al món i les seves maneres, les idees i
pràctiques emancipadores, les preses de decisions a partir del
coneixement de les opcions, els sabers imprescindibles i els
prescindibles (i no per això menys importants) que ens toquen com a
humans en aquest tros de mon on vivim…