Contenidors cremats, destrosses al mobiliari urbà, aparadors
trencats, gasos lacrimògens, llançament de pilotes de goma, ulls
rebentats, melses destrossades, fractures d’ossos. Cops i més cops.
“Aquests catalans són ben folls” diria aquell. Però quan un va més enllà
de la bogeria i intenta trobar–ne les causes, s’adona que el context
social té gran part de culpa en tot plegat.

Anuncien l’equiparació del vandalisme al terrorisme. Ben
ràpidament, opten per la veta de sempre. Estirant el fil
inquisitorial. Discursos habituals de fermesa, sota la cultura de la por
que multiplica vots i l’obsessió per la seguretat que capta adhesions,
en una deriva jurídica cronificada de la qual no aprenem mai res.
Memòria de peix, amb més soroll que no realitat. Més propaganda que no
solucions.

L’endemà del 29 de març, a banda de ser divendres va ser
el dia triat pel govern de Mariano Rajoy (l’íntim amic de Mas, Fabra i
Bauzà) per anunciar una de les mesures polítiques més fastigosament
inacceptables de les que el govern espanyol en curs ha aprovat des que
el PSOE va ser substituït pel PP.

Com comptabilitzar el grau de seguiment d’una vaga
general? És un exercici certament difícil que els actors implicats
resolen donant ràpidament unes xifres a l’alça o a la baixa segons el
seu interès però sempre sospitosament precises i immediates.

Èxit inqüestionable de la vaga general convocada el
dia 29 de març. Això si entenem aquest èxit pel que fa a xifres de
participació a les manifestacions i seguiment de la vaga. Aquesta és la
notícia realment important.

Vaga general, guerra de xifres. Dia d’excessos
policials. El govern transmet un discurs de normalitat. Els dirigents
dels dos grans sindicats, Toxo i Méndez, aprofiten la gran afluència de
gent a les manifestacions per a ampliar el termini de negociació fins a
maig. La ministra de Treball, Fátima Báñez, afirma que “la senda
reformista és imparable”, ara és el torn dels pressupostos.

La Unió Europea, reunida amb caràcter d’urgència,
aprovava, la matinada del 21 de febrer, el “rescat” de
l’economia grega, sumant grans dosis de dramatisme a la nocturnitat
habitual en aquestes reunions. I ja van prop de trenta fosques cimeres
celebrades des que va esclatar la crisi.

Una de les falses veritats més difoses darrerament és la
idea que “hem” viscut per damunt de les nostres possibilitats. Aquesta
primera persona del plural és més que discutible.

Ja ho veuen: tot indica que el País Valencià ha esclatat. Molts ho
sabíem, que era una qüestió de temps i prou. Que només calia que passara
alguna cosa capaç d’alliberar finalment l’enorme quantitat d’energia
positiva que els valencians hem hagut de mantenir amagada durant tants
anys.

Si hi penso políticament no entenc d’on surten les ordres per enviar
23 furgonetes de la Policia Nacional i desenes de cotxes plens d’orcos
amb porres a rebentar el cap a tothom que se’ls posés per davant a
València. No entenc què busca qui des de la política ordena aquesta
acció. Vol deixar lliure el carrer per fer-hi l’únic que hi deixen fer,
és a dir comprar?

El dret i el discurs jurídic ocupen un paper central en
la configuració de les relacions de poder. Per a imposar un programa de
retallades socials, una actuació policial i fins i tot una mobilització
de protesta, fa falta força. Però també capacitat d’apel·lar al dret com
font de justificació. La legalitat o il·legalitat d’una actuació no la
converteix en justa, sense més.

“Mai imaginàrem que anàvem a fer una revolució.
Esperàvem només uns quants milers de persones “. Així expliquen
unànimement les i els activistes egipcis les seves expectatives sobre la
protesta del 25 de gener del 2010 que, fa ara poc més d’un any, va
iniciar el principi de la fi de l’era Mubarak, la dimissió del qual
arribà l’11 de febrer.

Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb
una mestra ucraïnesa. Bé, hauríem de dir exmestra, perquè, com bona part
de la professió docent del seu país, la caiguda del bloc oriental
comportà una desbandada del talent arreu d’Europa, i ella no n’era
l’excepció.

Aquest article descriu com la
població a Islàndia es va rebel·lar reeixidament enfront de les
polítiques neoliberals imposades pel fons Monetari Internacional i la
Unió Europea.

Poc després de caminar el segle XXI, les pistes són
esclaridores. Ja ningú es duu a engany. La crisi ha estat una bona
excusa per a desarticular el pobre Estat de benestar que va acompanyar
l’anomenat miracle espanyol, que –tot cal dir-lo–, era més paternalista
que afincat en polítiques keynesianes de redistribució de la renda i
plena ocupació.

11 de gener del 2012. Josep Prat Domènech deixa el seu
càrrec de director general d’Innova, un holding d’empreses de
l’Ajuntament de Reus des d’on ha construït un imperi que només ell
coneix prou bé per explicar-lo ja que, malgrat tenir un origen públic,
els seus comptes són tan opacs com el seu propi sou.

Un perillós mite s’estén per Europa: el mite del Boig
Solitari. Segons els seus defensors, els militants feixistes autors de
les matances d’Oslo i de Florència serien pertorbats mentals que actuen
en solitari. Casos aïllats, sol dir-se. Denominar-los pertorbats mentals
tranquil·litza a molts que despatxen com malalt a tot aquell que comet
un acte menyspreable.

Segons la Teoria dels Sistemes una societat funciona com
un organisme, responent a un seguit de lleis que, bàsicament, responen
al principi de que el Tot és més que la suma de les Parts.

Convé recordar que a la dècada dels
trenta la majoria de democràcies liberals van caure com castells de
naips. La raó? L’absoluta incapacitat del sistema polític a l’hora de
gestionar la crisi derivada del crash financer de 1929. La indiferència
davant l’empobriment de milions de persones.